Dindùn presenta...

Al Vicenzo "Chacho" Marchelli

Fa més de deu anys, quan jo tocava a El Pont d'Arcalís, vam editar un disc juntament amb el grup piemontès Ariondassa. El disc, titulat "Del Piemont als Pirineus", el vam enregistrar en directe a partir d'un concert que sens dubte va ser memorable. Potser un dels concerts en què més he gaudit de la meva vida. És inquantificable l'energia que hi havia damunt d'aquell escenari, en gran part per la simpatia que ens teníem entre els membres de totes dues formacions. (També suposo que devia ajudar el fet que el músic Robert Amyot, que venia convidat a per Ariondassa, repartís, com a regal, una ampolleta d'aiguardent a cada músic, el contingut de la qual, almenys en el meu cas, s'havia exhaurit abans de començar el concert).

Fa dos anys, la cantant Piemontesa Alessandra Patrucco, que aleshores vivia a Barcelona, em va proposar de participar en un projecte musical que tenia al cap. Em va explicar que la música es basaria en tonades piemonteses, que el grup estaria obert a la improvisació i que hi participaria el pianista Angelo Conto. Per la meva experiència a El Pont d'Arcalís i Ariondassa, per la meva experiència dins el món de la improvisació i pel fet de tocar amb un pianista com l'Angelo, em va faltar temps per dir-li que m'interessava molt la idea. I aleshores va sorgir el trio Dindùn.

Un cop més la música tradicional ens pot oferir una base ferma damunt la qual es pot crear quelcom nou. Però no tan sols és això. És també el fet que, no sabria dir per què, les tonades catalanes i les piemonteses tenen molts elements en comú -és una de les coses que també vaig aprendre amb Ariondassa- no només quant a l'estructura sinó també quant a les lletres. Per tant, tot el material musical aportat per l'Alessandra em va resultar des del primer moment més o menys familiar.

Un exemple de similitud entre les temàtiques catalanes i piemonteses el podríem trobar en "La cançó de les mentides", la lletra de la qual en català és:

El pare va anar al mercat

a comprar una burra cega, trau, trau

Li talla els quatre peus,

la burra arrenca a córrer, trau, trau.

I en troba un cirerer

carregat de figues verdes, trau, trau

Li tira un cop de roc

i en fa caure una ametlla, trau, trau

Li cau l'ametlla al peu,

li surt sang de l'orella, trau, trau.

De la sang que li va sortir,

en corren set rieres, trau, trau.

Pel mar corren conills,

pels boscos les anguiles, trau, trau.

I a sota els garrofers

s'hi crien les sardines, trau, trau.

Aquesta és la cançó,

la cançó de les mentides, trau, trau.

Qui la vulgui saber

que vagi a Filipines, trau, trau.

I en Piemontès és:

L’me marì l’è ‘ndà al mercà quand’agli altri vena

Larallalà.

L’è andà a cumprà ‘n cavà e la mena cà na mula

Larallalà.

U la purtà a mangia intu na cotura

Larallalà.

U l’ha purtà a beivi intu na rusa succia

Larallalà.

L’è  pasà da suta an pei cl’era cargà ‘d sigule

Larallalà.

Ne drivà una sun pè i ughè marsì l’uregia

Larallalà.

El que hi ha en comú entre les dues lletres és el concepte, el joc. Evidentment, la meva idea no és cercar analogies entre la tradició musical catalana i la piemontesa. Només vull posar de manifest el per què les tonades d'aquest indret em poden resultar tant familiars. Inclús quan les cantava en "Chacho" a Ariondassa.

La versió que en fem Dindùn d'aquesta cançó, "L'me marì" sona així:

Amb Dindùn presentem el nostre primer disc "Majin", que va ser enregistrat a Bartcelona entre el maig i el juny del 2013.

Totes les cançons del disc provenen de la tradició oral Piemontesa. Algunes d'elles han estat recollides directament per l'Alessandra Patrucco.

Aquí podeu sentir dues cançons d'aquest disc:

1) Il mio castello:

2) La soca:



3) Peru:

*

Tonada de Santa Eulàlia

Per a tres flabiols i dos tambors:

I es pot sentir aquí.

*

Maram Trio

Amb Maram Trio, format per la Mariona Sagarra a la veu, la Marina Albero al salteri i per mi a la viola de roda, portem set anys investigant i creant un nou so enllaçant les melodies més ancestrals amb les harmonies més contemporànies i amb la improvisació aportant-li un relleu creatiu.

El projecte va veure la llum l'any 2006 amb el títol de "Sine Mare Nihil", gràcies al suport i mecenatge de tres festivals: el Mercat de Música Viva de Vic, el Festival de Música de Torroella de Montgrí i el Festival LEM de Barcelona.

L'any 2012, el MNAC va convidar Maram Trio a posar música a l'exposició "Catalunya 1400", on troben l'equilibri natural entre el llenguatge de la música medieval (Ars nova i Ars Subtilior) i la improvisació i el contrapunt més actual interpretats amb instruments de l'època.

L'any passat, quan vam pensar que teníem el repertori prou madur, vam decidir de gravar el nostre primer disc.

Aquí podeu sentir tres temes d'aquest disc, que es titula Sonos:

1) "Laudemus virginem", una improvisació a partir del famosíssim cànon del Llibre vermell de Montserrat:

2) "Sine mare nihil", una improvisació a partir d'un tema que potser reconeixereu:



3) "Imperayritz", un arranjament de la Marina d'una de les cançons del Llibre vermell de Montserrat:

Per poder cobrir les despeses de les mescles del disc, fetes pel gran professional Ferran Conangla, així com l'edició, hem fet crowdfunding a través de la plataforma Verkami. Hem aconseguit la xifra demanada amb escreix, gràcies a la generosa aportació d'aquests 67 mecenes:

Mont Plans, Carles Duarte, Eulàlia Sagarra, Eugenio Navarro, Anna Sagarra, Laura Tàpias, Victòria Quintana, Joaquin Turina, Arnau Vilardebo, Eugènia Carrasco, Chano Domínguez, Oriol Sagarra, Eduardo Ferrer, Oscar Vilarroya, Mariona Benet, Montserrat Morales, Sandro Massari, Pedro Lluch, Carles Ferrer, Angel Antonio Mozota, Elisabet Sagarra, Ines C. Pasquin, Martí Ribas, Patrick Jaques, Sol Picó, Montse Colomé, Glòria Augusto i Albert Vinyals, Hanz Araki, Marc Fargas, Violeta Albero, Carol Brunet, Anna López, Àgata Albero, Albert Gasull, Ramon Martí, Aurora Navarro, Cinta Massip, Anna R. Casadevall, Jordi Obiols, Coral Albero, Marina Culubret, Consol Vendrell, Ines Boza, Lis Costa, Leopoldo Simó, Joaquim Trias, Sonia Obach, Josep Maria Cortina, Pablo Larraguibel, Núria Casado, Agnès Rovira, Joan Puigdefàbrega, Mercè Ferres, Jordi Borrel, Maica Duaigües, Roser Aymar, Jojo Bé, Jordi Ibort, Maria Antònia Massanet, Xeixa Rosa, Victòria Riera, Carme Durich, Montse Massaguer, Joana Panadès, Carme Juliana, Elisenda Vernal i Lluís Vallès.

A tots ells, agraïm de tot cor la seva generosa aportació. No tenim paraules!

En temps difícils per la societat, la vida artística es torna més activista i arriscada. És una situació inquietant però que genera també nous marcs de creació i un nou paper al públic que entoma amb curiositat i responsabilitat el rol de productor col•lectiu.

Nosaltres coneixem la importància que adquireix el micro-mecenatge en un moment en el que el recolzament de l'administració vers la cultura ha minvat o en molts casos ha desaparegut completament.

Ja el disc Sonos va ser enregistrat  gràcies a l'aportació del públic assistent al concert dins la programació Art Just a la Casa Vicens que crea experiències de micro-producció en viu.

Un cop hem tingut la música, hem buscat un camí per fer-la arribar al públic més sensibilitzat que creix cada dia, ja que són moltes persones que valoren allò ben fet i que recolzen especialment allò ben fet i de casa.

Per a Maram Trio aquest camí pot ser, a més, una via per continuar col·laborant amb altres institucions i ajuntar esforços en la difusió de la cultura contemporània.

*

Erbil: una de les ciutats més antigues del món

Aquesta és una selecció de fotos que vaig fer a la ciutat d'Erbil, al Kurdistan iraquià, durant el 3er festival de teatre internacional celebrat a aquesta ciutat del 7 al 13 d'octubre del 2013. Hi vaig anar com a músic per a la posada en escena de l'obra "Senyor Gripau, senyora Mort", amb textos del poeta rossellonès de Josep Sebastià Pons i dirigida per l'Albert Mestres:

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

Totes les fotos les podeu veure aquí.

*

Plantar cara a la vida

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda,  plantar cara a la vida.

Aquest poema de Vicent Andrés Estellés es titula "El vi", i pertany al poemari Llibre de meravelles del 1971, any en què també publicà una altra de les seves obres més representatives, La clau que obri tots els panys, que conté el poema "Coral romput".

L'Ovidi Montllor ja en va fer una versió l'any 1973, al disc Crònica d'un temps amb música de Xavier Batllés. És ni més ni menys que aquesta.

Nosaltres no hem fet una revisió d'aquesta magna obra. Simplement n'hem fet una nova versió, tot sabent que, amb humilitat, fem un homenatge al poeta de Burjassot i al cantant d'Alcoi.

La nostra versió, la de Marc Sempere "Marquet" (peça clau del col·lectiu Compartir Dóna Gustet) i meva, apareix al llibre-disc que acaba de sortir a la llum i que hem volgut titular Plantar cara a la vida, potser donats els temps que corren, potser per deixar constància de l'homenatge, potser per ambdues coses. Sona així.

Plantar cara a la vida s'inscriu dins el projecte del "Marquet" El ball del vetlatori, un road movie (o "arròs movie", millor) en què en Tomàs, el protagonista, pateix la pèrdua més dolorosa: un fill, enllaçant amb el poema d'Estellés "La casa, ara sí", que parla de quan el poeta va perdre la seva filla i que també està inclòs en el nostre llibre-disc.

"El ball del vetlatori" era, a més, un ritual que es celebrava a la conca del Mediterrani, des de temps immemorials, quan moria un infant. Es ballava i cantava al voltant del "cos present" amb companyia dels pares i la seva comunitat. Aquest ritual es va perseguir i prohibir fins que es va realitzar per últim cop a un poble de València l’any 1915.

El llibre-disc l'ha publicat l'editorial valenciana 3i4. El crèdits vénen a continuació:

Marc Sempere "Marquet": veu, "ouet" i selecció dels textos.
Marc Egea: viola de roda, duduk, guimbarda i veu.
Música de Marc Sempere i Marc Egea.
Enginyer de so, edició i mescles: Bertus Roig.

El disc va ser enregistrat a la Caseta de la Coma de Burg (Pallars Sobirà), els dies 11 i 12 de juliol del 2012.

Des d'aquí voldríem agrair al Jaume i la Maite, coordinadors de la Caseta de la Coma de Burg, la seva hospitalitat durant els dies de l'enregistrament. I a en Ferran Armengol la seva feina com a càmera durant aquest dies. Aviat presentarem en públic uns quants vídeos...

*

24 hores sòniques II o ultrapassar els límits del pensament

La primera vegada van ser "24 hores sòniques o coquetejar amb la bogeria" i exactament van ser 23 hores i 10 minuts. Aquest cop sí que van ser 24 hores exactíssimes, "24 hores sòniques o ultrapassar els límits del pensament". Un títol prou adient, com ho va ser l'anterior. I, a diferència de la primera vegada, aquest cop no vaig voler justificar de cap manera aquest acte amb cap escrit ni amb cap declaració de principis. Anem progressant...

A tall d'informació: va ser una performance de 12 a 12 del migdia, entre els dies 7 i 8 de setembre del 2013, a la Nau Côclea, a Camallera. I van col·laborar artistes de totes les disciplines: els ballarins Isidre Rebenaque, Ariadna Sarrats i Rosa Suñer, els poetes i rapsodes Salvador Giralt, Oriol Sauleda i Pia Sommer, el poeta i pastisser Lluís Riera, les pintores Neus Dalmau i Lali Pantone, els músics Frances Bartlett, Gilles i Jordi Rallo, la video instal·ladora Rosa Brugat i el grafiter i rotulista Carles Gonzàlez. La Clara Garí, coordinadora de la Nau Côclea, cuinava, feia la intendència, fotografiava i enregistrava videos. I també actuava. Així com també van actuar el gos Denver i les gates Blanca i Okupa. Agraïments especials a la Teresa Miquel, l'Ester Baulida i la Glòria Teixidor.

Em sembla que citant aquest text de l'Oriol Sauleda (també ell va estar les 24 hores, una darrera l'altra), i que a mi em va arribar com un e-mail, n'hi ha suficient per fer aquesta presentació. "El dia no va ser fet en un món":

En un dia, el món, de matins o de gresques on el sol campa la llum i esgarrapa la forma, d'obagues, de tardes cardades o cardades de tarda, de nits fascinants i flipades de nòria (allà on els nens donen voltes i pensem que només som un altre astre amb records enfonyats a les anelles orbitant repetint la cançó amb l'agulla), en aquest dia, no passa res o passa tot. El dia va necessitar més d'un món sencer per fer-se ell i rutilar tot l'impuls que el fes morir fins fer-se fort en la inconsciència (allà on el somni és tarat i la taula té un bon vi, i tot encega) per continuar el mateix dia des de cada món, esllenegar la fúria que em mira des de mi i cap algú (i seràs tu?) i amb ulls d'oracle. Aleshores, dansarem com folls gratant la lluna (amb caretes de diables i una desobediència esparracada, de nen trapella i Prometeu), tenir basques del basqueig, trencar un teló i pintar una estrella (fins i tot aquells tan savis la cercaven pel desert).

Quan tinc totes les cèl·lules amunt i avall flagrants i anades d'olla, començo a escriure i veig que no, que és un devessall de paraules que no mena ni mina ni mana, cap intenció, seny o sentiment, però allò d'allà es tracta, doncs, d'obrir l'aixeta, no posar-li distinció, només arribar-te i fer cassoleta amb els impulsos i abeurar-te'n de la música ancestral que fan persones - com tu! - i que et bressoli.

Aleshores, a quina hora surt un carruatge de Sant Pol demà a la tarda? Com tenim allò dels llits, em cal la tenda? Què va nèixer abans, l'ou o la gallina? Què s'esdevé més enllà dels astres?

En un dia, hi caben vint-i-quatre hores. En una hora hi caben tres o quatre mil embolics, dues o tres històries de la humanitat en perspectives diferents, seixanta cinc records alternats en seqüències irreals, una infància ben latent però que surt sigui com faci, a més a més de filosofies, de pintures, d'arqueologies, religions, cinc o sis granets de pebre i tot ben barrejat fins que llampegui.

I què cal dir, Oriol, més enllà de les paraules?

Aquesta obra la va fer la Neus Dalmau. I es titula "Qui no es mou no sent les cadenes. Encendré la llum de l'Abat Oliva":

Aquest és un dels cinc dibuixos de la Lali Pantone -ella també va fer fotos i videos:

Els altres quatre dibuixos restants que també va fer la Lali Pantone els podeu veure aquí.

Totes les fotos que va fer la Clara Garí les podeu veure aquí.

Les fotos de la Lali Pantone estan aquí.

Això és un resum del seguiment que va tenir aquest acte a través de Twitter, on hi podeu veure també algun video. Cortesia especial de la Teresa Miquel.

I de moment això és tot. On transcorreran les properes "24 hores sòniques"? Esperem que el temps desvetlli aquest misteri, si és que té la possibilitat o és necessari fer-ho. En qualsevol cas, el dia no va ser fet en un món.

*

Gineceu

Aquesta adaptació d'una faula xinesa vaig fer-la per a l'exposició "Gineceu" de la Lali Pantone, inaugurada el dia després d'aquesta publicació, el 9 de setembre del 2013, a Can Castelló, a Barcelona:

FAULA DE LA FLOR

una flor silvestre es demanava si ella no seria el ser més fràgil enmig d’aquella vastitud de verd.

dirigint-se cap a un arbre li va dir:

-oh arbre! tu ets fort!

i l’arbre li va respondre:

-és més fort encara el vent, que em mou.

aleshores la flor es va dirigir cap al vent i, movent-se d’un costat a l’altre li va dir:

-vent, oh vent! ets tu, el fort. tu ets qui em fas moure d’un costat a l’altre sense poder fer-hi res.

i el vent esbufegant va dir:

-la muntanya sí que és forta: ella m’atura com vol.

la muntanya que s’alçava majestuosa sí que era forta.

-muntanya, muntanya, gran, enorme: tu ets la més forta.

i escridassant la muntanya va dir:

-jo? no! més fort és el núvol que em tapa.

-el núvol? quin núvol? –va pensar la flor. i va mirar enlaire i va veure un núvol cobrint el cel, i cobrint la muntanya. i el dia es va fer gris.

-oh núvol, ara ho veig: que tu ets el més fort!

-que en vas d’errada, flor –va dir el núvol-, és més forta l’aigua que en surt de mi i que ni jo puc contenir.

l’aigua. és clar. l’aigua de les deus, l’aigua dels rius, l’aigua de les fonts, l’aigua que en raja arreu. l’aigua que plou damunt el món.

-aigua, oh aigua. aigua dels pous, les sèquies, les rieres i els torrents. aigües no us enfurismeu: sou allò més fort!

però no es van enfurismar aquella vegada. i l’aigua poc remoguda d’un gorg va assegurar:

-és més fort l’estiu, que ens asseca, a mi i a totes les meves germanes dolces de la terra.

i la flor va témer per l’estiu, que no l’assequés també a ella. i demanant clemència a l’estiu va dir:

-estiu, tu ets el més fort. tingues, oh estiu, pietat de mi!

-més has de témer les abelles que t’ha enviat la primavera. jo tan sols sóc el que ve després d’ella.

i la flor es va adonar que estava envoltada d’abelles. i de sobte va oblidar que l’estiu la podria assecar i va dir:

-oh abelles, vosaltres sí en sou, de fortes! no em feu mal, oh abelles!

-nosaltres no som pas més fortes que tu, que ens proveeixes d’aliment. i a canvi d’aquest gran bé que ens ofereixes, nosaltres ajudem a que tu tornis a ser una altra vegada.

aleshores una abella va dir, davant la majestuositat d’aquella flor, esclatant de colors:

-oh flor: tu ets la més forta de totes les coses del món.

i la flor va dir:

-no és així, abella! és més fort aquest arbre que s’alça vora meu...

El dibuix de la presentació de l'exposició és "Gineceu". Aquest:

*

Gulliver

El dia 7 de setembre del 1710, avui fa exactament 303 anys i un dia, en Lemuel Gulliver es va fer a la mar a bord de l'Adventure, un vaixell mercant. Un amotinament dels mariners va provocar que abandonessin Gulliver a les costes un lloc anomenat país dels Houyhnhnms, poblat per cavalls intel·ligents, a on Gulliver s'adona que la raça humana és moralment i física inferior.

És un bon dia, doncs, per presentar el meu nou disc Gulliver per al segell electrònic Discordian Records. Amb 100 còpies físiques numerades.

Tots els dibuixos de la portada del disc els ha fet la pintora i dibuixant Lali Pantone. I el disseny gràfic l'ha fet en Francesc Cardenyes, habitual col·laborador.

El disc va ser enregistrat entre l'hivern i la primavera del 2013 a Sant Pol de Mar. Per fer-lo vaig utilitzar la viola de roda, el duduk, la veu, globus i soroll blanc.

 

El disc el podeu escoltar (inclús comprar!) aquí. Qui l'escolti, espero de tot cor que el gaudeixi!

*

Evidentment, aquest àlbum és un homenatge a la gran novel·la de Jonathan Swift. Tots els títols dels talls fan referència a algun episodi de Els viatges de Gulliver:

1) "the navigator": és la presentació del protagonista, Gulliver, cirurgià de professió i navegant i aventurer de mena, que el duu a emprendre viatges arreu del món, després de negocis a terra poc fructífers.

2) "lilliput": fa referència al primer viatge que emprèn el protagonista. Després d'un naufragi, Gulliver es troba lligat i estacat a terra, a la platja de Lil·liput, on els seus habitants no fan ni un pam d'alçada.

3) "lilliputians' arrows": quan en Gulliver intenta desfer-se de les cordes que el subjecten, els lil·liputencs li disparen fletxes de la mida d'una agulla de cap. El dolor que sent és molt molest i desagradable.

4) "the emperor": referència a l'emperador de Lil·liput, que malgrat la seva petitesa, mostra una solemnitat majúscula.

5) "fire": on s'explica un incident que va ocórrer a Lil·liput: un incendi que gairebé va cremar el palau de l'emperador. El protagonista va solucionar el problema pixant-se damunt les flames, la qual cosa, enlloc d'agraïment per part de l'emperador i l'emperadriu va ser motiu de gran disgust per part d'ambdós i el motiu principal pel qual es va decidir la mort de Gulliver.

6) "high treason": a la cort de Lil·liuput, Gulliver va ser acusat d'alta traïció, en gran part degut a haver-se pixat damunt el palau en flames dels emperadors. D'aquest fet n'és informat per un ambaixador de Blefuscu, l'illa veïna de Lil·liput, que el ve a visitar en secret. Per aquest motiu, en Gulliver abandona Lil·liput i es trasllada a Blefuscu.

7) "departure from blefuscu": un dia, passejant per les costes de Blefuscu, el nostre protagonista descobreix al mar, mig surant, mig enfonsada, una barca que li servirà per poder fer-se a la mar i abandonar per sempre Blefuscu i lliurar-se, d'aquesta manera, de la persecució del l'emperador de Lil·liput.

8) "brobdingnag": fa referència al següent país a on Gulliver va a parar, després, evidentment, d'un naufragi. En aquest país els habitants són gegantins, de manera que en Gulliver medeix el mateix que un lil·liputenc quan ell era a Lil·liput. Els papers ara s'han invertit.

9) "the farmer's daughter": el primer lloc on Gulliver va anar a parar en arribar accidentalment a Brobdingnag va ser a una casa d'un granger. La seva filla li va mostrar un amor especial des del primer moment.

10) "markets": on s'explica l'enrenou causat a Gulliver un cop el granger, amo de la casa, descobreix el profit econòmic que en pot treure tenint un homenet petit com en Gulliver al seu poder: el porta a totes les fires i el mostra com a curiositat i diversió a les gents gegantines, la qual cosa l'arriba a extenuar.

11) "the gigantic queen": finalment, la reina de Brobdingnag, s'assabenta que un homenent racional que no fa més d'un pam ha arribat a aquella terra i decideix comprar-li al pagès per una elevada suma. La reina, però, permet que la filla del pagès, pugui tenir-ne cura.

12) "the wooden box": a la cort, quan han de transportar en Gulliver, se li construeix una capsa de fusta on, a dins, hi ha totes les comoditats, com és ara un llit, cadires, una taula, etc. En una excursió al mar, la filla del pagès va cometre el descuit de deixar per uns moments la capsa. Un ocell la va agafar amb el bec i la va llençar al mar. I d'aquesta manera en Gulliver va poder escapar de Brobdingnag, ja que fou rescatat per un vaixell anglès de proporcions diguessim que humanes.

13) "laputa": en Gulliver arriba sa i estalvi a Anglaterra després del seu segon viatge. Però no passarà gaire temps fins que s'embarqui en un tercer. Aquest cop, les aventures el duran a una terra més inversemblant: Balnibarbi, la capital de la qual és una illa flotant anomenada "Laputa".

14) "insurrections": si el habitants de Balnibarbi es revoltessin, el rei, que viu a Laputa, podria fer baixar la illa segons la seva volutant per esclafar-los (una profecia de Swift: la bomba d'hidrògen). Els habitants de Laputa només es dediquen a la música i a les matemàtiques sense cap mena de finalitat aparent. Tots tenen uns servents anomenats "espaviladors". Quan es queden massa estona penjats d'una idea matemàtica o musical i perden el món de vista, són espavilats amb una bufeta plena de llavors, a mode de maraca.

15) "the great academy of lagado": Lagado és la ciutat més important de Balnibarbi, on hi ha una acadèmia on diversos científics es dediquen a la investigació d'afers completament absurds, com construir cases per la teulada, calcinar gel per fer-ne pólvora, llaurar la terra amb porcs, etc.

16) "in the court of luggnagg": Luggnagg és una petita illa no gaire lluny de Balnibarbi, que Gulliver té la oportunitat de visitar. A la cort és rebut amb hospitalitat per part del rei. A l'illa hi viuen els struldbruggs, que són immortals. Es caracteritzen per néixer amb una taca vermella al front.

17) "the horses": la quarta aventura de Gulliver el porta fins al país dels Houyhnhnms, els habitants del qual són ni més ni menys que cavalls. Això sí, amb capacitat de parla i de raonament.

18) "the virtuos master": on s'explica que el protagonista és acollit a la casa d'un dels habitants més notables del país, un cavall amb unes virtuts dignes d'admirar per un ésser humà com Gulliver.

19) "yahoos": en canvi, al país dels Houyhnhnms, els éssers humans, anomenats "yahoos", són menyspreables i tenen una intel·ligència molt inferior als cavalls.

20) "the thing wich is not": per als cavalls, moralment virtuosos de mena, no existeix el concepte de mentida o engany. Per tant, quan una cosa no correspon a la realitat ho anomenen "la cosa que no és".

21) "the sad return to the word of humans": finalment, Gulliver és expulsat del país dels Houyhnhnms: entre els habitants s'ha arribat a la conclusió que en Gulliver és un "yahoo", malgrat que parla i raona com els cavalls, i és inconcebible que una bèstia menyspreable com aquesta visqui a casa d'un Houyhnhnm. Gulliver, eclipsat pel seny i el virtuosisme moral dels cavalls, marxa amb el cor compungit d'aquell país. Retorna a Anglaterra amb gran fàstic i disgust.

El llibre sencer en anglès el podeu descarregar aquí.

Una curiositat: el compositor alemany Georg Philipp Telemann (1681-1767), coetani de Swift, va escriure una suite per a dos violins (també apropiada per a dues flautes) anomenda "Gulliver suite", la qual cosa demostra l'impacte que aquesta novel·la va causar a l'època. L'obra de Telemann es pot escoltar aquí.

*

Reflexions en ruta

ginebra, 21-vi-2013

benvinguts a aquest lloc

us semblarà estrany de tan net i asèptic

sodoma o gomorra plastificada

alguna malaltia estranya ha malmès la nostra salut

veureu rostres bondadosos

però no us deixeu enganyar: tot són aparences

hi hagué un passat remot, una terra fèrtil

ara, en aquesta era sense futur

hem construït un edifici de vidre

per a la comoditat de tots plegats

ho hem anomenat tot

i ens empara una unitat inconeguda

tu, salvatge sense arrels

hauràs de cercar el teu arbre

i fondre-t’hi –si és que pots

hauràs de sacrificar la teva crueltat

per un posat d’indiferència

ja no riuràs

            ja no cavalcaràs

                        ja no invocaràs la sort

                                   ja no pregaràs al déu de la fortuna

però faràs bona olor i seràs ben plantat

tan sols seràs un record

de quan eres fort i poderós

així de ben triangulat

moscou, 22-vi-2013

seràs fecunda

dins una flor. en nom

de la bellesa

dubna 22-vi-2013

allò que vas veure

i vas visitar

un hivern

protvino 23-vi-2013

què hi ha enllà de la carretera?

ves i comprova-ho!

·

una altra perspectiva: vista d’ocell

·

lluny de tot, lluny

de tots. el pensament

esmicolat

·

s’obre fecunda

una flor vers la vida.

mascle i femella.

enmig del no res. la nit més curta de l’any. lluna plena

desitjos de solstici:

que l’enyorança no es barregi amb els malsons

que entre tots sapiguem trobar camins transversals

que el sacrifici sigui el punt de partida

que els misteris no siguin mai del tot resolts

que el descans sigui el punt i final de totes les ànimes

electrostal, 24-vi-2013

quin regal poder oferir una engruna de felicitat als tristos. arribar i anar-se’n. i deixar una petita i minúscula empremta en alguna memòria. som una civitas peregrina. no ensenyem cap veritat. no fem arrels enlloc. sempre disposats a connectar-nos amb altres erràtics. no invoquem cap unitat ni cap nació. diríeu que no venim de cap lloc. som una línia transversal en la terra. recordem els morts en l’instant precís

ryazan, 25-vi-2013

t’adoro Moloc. per tu sí he de morir

lliura’m d’aquestes lleis infames

d’un poble nascut i arrelat en la venjança

detesto tota aquesta estirp

i el seu Déu gelós

i la seva misericòrdia interessada

sé que et tenen por

i que t’exterminaran

a tu i als pobles que t’adoren

no em tinguis en tu

quan hauré pagat amb la mort

la meva llibertat

car sóc pur i erràtic

oh déu nòmada

per tu i en tu hauré entès les gents

i lliuraré la nostra saviesa

a l’univers etern

·

la fortalesa. de nit. la blancor mòrbida

·

“fugireu sense que ningú no us persegueixi”

levític, 26, 17

26-vi-2013

un trànsit cap a alguna ciutat llunyana. quina vastitud. quins esforços sobrehumans per conquerir-la. calien màquines gegantines per dominar les extensions

·

“si menyspreeu les meves lleis (...) convertiré en ruïnes les vostres ciutats”

números, 26, 15-30

i quina mena de pecat han comès aquestes ciutats i les seves gents per ser castigades així? quines lleis van menysprear?

·

de vegades l’honor, la bondat, l’entrega, l’honestedat i la sinceritat són castigades sense motiu. perquè són virtuts que els agrada d’amagar-se i qui té la capacitat de punir no va més enllà de les aparences

·

segueix el teu camí, segueix el teu camí, segueix el teu camí. per fi t’has alliberat de mi!

·

un déu a imatge d’un tirà. un déu tirà. tirà a imatge de déu. déu parla a través del tirà, es digui Putin, Pinochet, Obama, Merkel o Rajoy. casta immunda! quin error tot plegat. con-tra-na-tu-ra! Déu contranatura. la mare terra es revoltarà contra Déu i les seves criatures. i acabarà d’una vegada amb aquesta història nascuda de l’error. un cop més, pagaran justos per pecadors

izhevsk, república d’udmúrtia, 27-vi-2013

una vella amb bata de colors mira per la finestra

resignada a que res no canviï

espera

cap déu no l’empara: li han arrencat de les entranyes

veurà ploure

com tantes vegades

des d’aquesta finestra

d’aquest edifici tronat

·

què volen aquests homes? és ben senzill: menjar, alguna dona, poder treballar, un glop de vodka de tant en tant, riure i fer broma després del jorn calorós i anar-se’n a dormir cada nit. el somni de qualsevol soldat

ufa, república de bashquíria, 28-vi-2013

on està el límit de les paraules? on està el límit del cervell? on són els límits geogràfics?

·

fondre’s en la vastitud com si fos el teu cos. seguir les línies. restablir la teva diferència per fer brillar les multiplicitats: humil aportació a la vida

centre de congressos “niotan” a verhnyaia sysert, prop de yekaterinburg, 29-vi-2013

i ja mai més no tenir por de res. no transpirar covardia. restablir el joc. partir d’un punt i expandir-se en múltiples direccions. els mapes només són per orientar-se, com el sol, els astres

·

i començar de nou. a l’inrevés del poble escollit, no assentar-se mai. l’actitud és la desobediència. cal desobeir les paraules

·

restablir la bellesa a través de l’art en tota la seva crueltat, oh Andrey Tarkovsky. perquè només la bellesa salvarà el món, oh Fiodor Dostoievsky

kopeisk, 30-vi-2013

Zomzommim: hi hagué un temps en què aquesta terra l’habitaven uns gegants. van sobreviure 11.000 anys als freds més cruents. caçaven. vestien pells. fins que van arribar els descendents del poble escollit per exterminar-los

·

despertar-se i obrir-se alegrement a la natura, al seu do corpori, de fusta i fulles. respirar

·

“Déu els va exterminar per mà dels ammonites”

deuteronomi, 2, 21

quan la mà de Déu duu a terme l’extermini. Déu tirà que castiga amb la mort. allò que va crear se li va escapar de les mans i era incapaç d’anar més enllà de les aparences. tantes paraules, tantes teories. la intuïció ha abandonat els teòlegs, els generals, els sultans...

cheliabinsk, 1-vii-2013

una festa a partir d’una idea

·

l’aigua és el límit

de la terra. i el vidre

ho és d’allò líquid

·

tantes idees inconegudes. connectar idees amb idees. les idees són universals

·

trànsit cap a..., 2-vi-2013

que les idees es connectin. saber expressar idees en l’instant adequat. rizomes que connectin altres rizomes. idees que connectin altres idees

barabinsk, 3-vi-2013

“perquè Déu et donarà allà un cor espantadís, i ulls defallits, i una ànima consumida de tristesa”

deuteronomi, 28, 65

les idees no han de ser ni han de convertir-se en ideologies. tota ideologia s’enfila cap a la transcendència, l’anhela, la necessita per justificar-se. acaba procreant un déu tirà que imposa defalliment en les ànimes. idees simples. idees en la verticalitat. matèria no palpable que acaba explicant artísticament el món. una idea s’ha d’anar elaborant fins a convertir-se en una obra d’art. les obres d’art que no sorgeixen d’una idea són inconsistents i reflecteixen un món empobrit

·

totes aquestes extensions i vastituds han estat dominades per les ideologies, una època darrera una altra

novosibirsk, 4-vi-2013

sempre s’està aquí i ara, afortunadament. hom no pot escapar d’això, d’estar aquí i ara

novosibirsk, 5-vi-2013

“però quants homes han vist el que nosaltres hem vist?”

l’home que volia ser rei, John Huston

novokuznetsk, 6-vii,2013-08-01

“només la puta Raab ha de sobreviure”

josué, 6, 17

“i van matar tothom de la ciutat, homes, dones, nens i vells, bous, ovelles i ases”

josué, 6, 20

els forts parlen en boca dels déus. el dèbils cerquen protecció en un déu únic. déu dóna ordres. déu tiranitza i oprimeix. els forts executen les ordres. el poble escollit envaint, exterminant

·

Déu té moltes cares. és polièdric. anar més enllà de Déu. adorar déus menors, que no siguin creats a partir de la venjança. aquell qui cavalca. aquell qui s’enrola en la caravana. aquell qui ha sabut entendre el crit primordial. aquí i ara. aquell qui adora déus menors pot riure’s d’ells sense témer la seva ira

·

els pobles no existeixen. ni les pàtries. la humanitat hauria d’estar unida per subterfugis invisibles

kemerovo, 7-vii-2013

aquells instants d’extrema lucidesa en què tot esdevé d’una simplicitat esfereïdora. totes aquells coses importants que mouen el món es converteixen en minúcies. és el cervell transversalitzat, reduït a cendres, sense nucli

·

connectar-se amb altres cervells. crear xarxes en la més pura verticalitat

krasnoyarks, 8-vii-2013

fes

que no m’oblidi d’aquestes gents

tinc l’organisme esmicolat

i vull sentir l’alegria de tornar a néixer

un cop més

hem de riure com déus

en un món sense oxigen

de vegades perdo el camí

però camp a través

puc seguir interminables línies

que s’estenen en la vastitud

canta per mi, Larissa

quan la tristesa m’oculti l’horitzó

fes que la percepció del món

sigui serena

                        volàtil

                                   lleugera

                                               simple

i si desapareguessis

ensenya’m almenys a cantar

sayanogorsk, república de jacàsia, 9-vii-2013

res més a dir.

pot ser possible?

shushenskoye, 11-vii-2013

alguna cosa es comença a desintegrar. la memòria ha de fer tot el que ha de venir. però també és necessari desintegrar la memòria. i el llenguatge. cal sortir de la presó del llenguatge

shushenskoye, 12-vii-2013

...i volar damunt la plana. buscar sempre, a tothora, fugides

·

saber-se defensar davant l’estupidesa i la mediocritat

·

que pocs són els pobles nets i innocents. aquesta ciutat es va fundar amb sang i cadàvers

·

vull sentir el cant del poble que no ha estat escollit per la història. el poble sempre perseguit i prohibit en pro d’una unitat. el poble net, transversal, de gents nòmades i caçadores

·

jo tenia un cavall. era el cavall més formós que mai no havia trepitjat la terra. junts cavalcàvem pels prats, per les extensions. però un dia un llop se li va tirar al damunt i el va matar. amb fusta vaig construir un instrument i amb la pell del cavall el vaig folrar. amb els budells en vaig fer les cordes i amb la crinera vaig fer-ne cerres per a l’arc. i vaig esculpir un cap com el del meu cavall i el vaig posar al capdamunt. aquesta és la història...

shushenskoye, 12-vii-2013

algun dia explotaran els imperis. la dignitat dels oprimits acabarà amb la desídia d’aquells qui dominen el món. aquell qui domina se sent feble davant el menyspreu dels oprimits. només ells saben ensordir en sentir les paraules buides d’aquells qui no poden deixar de parlar. el seu silenci és més poderós que totes les armes i controls policials del món

·

“m’heu abandonat, heu donat culte a déus estranys i, per tant, no us alliberaré d’ara endavant”

jutges, 10, 13

shushenskoye - abakan - moscou - ginebra – barcelona, 14-vii-2013

és ben senzill: estem damunt la terra i fa 40.000 km de diàmetre. quan arribarà el dia en què ens posarem tots d’acord en aquest miracle sense al·ludir la presència de Déu? Déu és aquest mateix miracle repetit múltiples vegades aquí i més enllà d’aquí. Déu no és U. Déu no castiga ni té misericòrdia. Déu no és la crueltat ni la bondat. tants déus com miracles, com vides. l’home ha deixar de castigar en boca Déu. tots els imperis s’han creat en nom d’una idéa-Déu. no és més que un impuls. el miracle pot ser un ganivet de dos talls

·

ginebra, 17:00h

què no ho veieu?

venim d’una terra ignota

dominada per ideals de ciment

no comprenem res

en el vostre arrelament civilitzat

ens hem rigut inclús en les situacions més adverses

som soldats

erràtics, nòmades, emigrants

no hem estat escollits per ningú

sinó que ens hem inventat

·

sé que sou aquí, ben a prop

·

dolça espera per arribar a les mans que tant has enyorat. aquest és el motiu de la caravana que no s’arrela enlloc sinó enllà de les estrelles

·

pàtries mesquines... oh Andrey: ha de ser la nostàlgia d’haver cantat, d’haver parlat una llengua que no coneixíem. no la de la pàtria ni la d’ideal mortífer que procura que res no sigui bo. oh Andrey! canta amb la bellesa eterna de la nostàlgia de l’erràtic, d’aquell que està perdut i li han robat tot

·

oh Robert Schumann! fes de la teva bogeria camins de música que s’enlairin fins les estrelles. amb qui et podríem igualar, aquí, ara?

*