Músiques d'arbre: entre solsticis

Dins les tradicions culturals dels Països Catalans, hi ha dos elements amb els quals se celebra l'entrada dels dos solsticis d'hivern i d'estiu, el foc i la fusta. La foguera de Sant Joan n'és l'exemple més conegut per a tothom. Forma part de l'imaginari popular. Dóna pas al solstici d'estiu i amb la foguera es vol espantar els mals esperits que ronden durant la nit més curta de l'any.

Foguera de sant joan, extreta d'una auca del segle XIX

Als indrets de muntanya, la foguera també simbolitzava el moment en què la pastura pujava a muntanya per tal que s'alimentés durant tot l'estiu fins a principis de la tardor i s'iniciava el període de la sembra de les terres. Aquesta pregària a la Natura ha sobreviscut a Era Val d'Aran. Cada 23 de juny a Lés es fa la Crema de l'Haro, una celebració d'evident origen precristià. L'Haro no és més que un tronc d'avet d'entre 10 i 12 metres d'alçada.

També a muntanya han sobreviscut les Falles d'Isil, a la Vall d'Àneu, Pallars Sobirà, on a la Nit de Sant Joan es "baixen falles", és a dir, un grup de fallaires baixen de la muntanya per camins estrets fins arribar al campanar del poble on prenen foc a un tronc situat just al costat. Aquesta celebració es duia a terme en tota la Vall però enguany només ha sobreviscut a Isil. Sobre aquesta festa, és interessant l'escrit de l'especialista en cultura popular i tradicional Jan Grau, que podeu llegir aquí.

Però potser no és tan conegut el fet que a la nit de Nadal, és a dir, pels volts de l'entrada del solstici d'hivern, encara hi ha indrets a Catalunya on també es fa una foguera. És el Fia-Faia, que se celebra a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola el 24 de desembre. L'origen d'aquesta celebració és pre-cristià. Seria com una mena de pregària col·lectiva a l'entorn del foc per demanar que els dies s'allarguin i que la Natura proveeixi a la gent d'allò necessari per a poder passar l'hivern i, evidentment, tot l'any: bones collites i bona salut per al bestiar.

El que sí que ha quedat en l'imaginari popular és el Tió de Nadal, també celebrat el 24 de desembre, no només a Catalunya sinó també a Aragó i a Occitània. El tronc regala escalfor durant la freda nit més curta de l'any. Però també simbolitza la força de la Natura, la Fertilitat i, com en el cas del foc del Fia-Faia, se li demana prosperitat, bones collites, llenya per a escalfar-se, salut per al bestiar, etc. És doncs un clam a la Natura que ens ha de proveir de tot allò necessari per a viure.

Representació del "Caga Tió", del segle XVII

L'espectacle "Músiques d'Arbre" és un recorregut per diverses tradicions catalanes que abarquen el període de l'any comprès entre el solstici d'hivern (el Caga Tió) i el solstici d'estiu (la foguera de Sant Joan, les Falles d'Isil, la crema de l'Haro a Lés). Cinc personatges, que són cinc músics que s'han reunit per a l'ocasió, interpretaran les cançons de cada moment de l'any on hi ha una celebració representativa o simplement faran un càntic a un període en sí mateix, com per exemple l'arribada del florit mes de maig. I totes aquestes cançons les faran a l'entorn d'un arbre que és, per dir-ho d'alguna manera, l'autèntic protagonista de la història. És ell qui assenyala cada moment del periode entre els dos solsticis.

"Músiques d'arbre" es representarà a l'Auditori de Barcelona dins el cicle "Auditori Educa" els dies 14, 15, 21 i 28 de març del 2011 en format concert escolar i el dia 12 de març del 2011 com a concert familiar. I aquest és l'equip que l'ha fet possible: la Bibiana Puigdefàbregas i l'Alfred Cases han fet la direcció escènica, han triat el vestuari i han dissenyat l'espai escènic, en Jordi Fàbregas ha triat el repertori i l'ha arranjat, la Cristina Losantos ha fet els dibuixos, "La Forja del Vallès" i en Tero Guzmán han construit l'arbre, en Joan Teixidor ha fet la il·luminació, en Jordi Palet ha escrit els textos, la Vicky Gilisbars ha fet la guia didàctica, l'Imma Bandera s'ha encarregat de la producció i la coordinadora del projecte i de l'equip ha estat l'Assumpció Malagarriga. Els cinc personatges-músics som, per ordre alfabètic:

·Jordi Barbet: veu, bateria, caixó, caixa de cartró, olla de cuina, reclam d'ocell;

·Marc Egea: veu, viola de roda, taragot, flabiol, flautes de béc soprà i contralt, duduk, paella i triangle;

·Eloi Escudé: veu, teclats, acordió cromàtic, acordió diatònic, plata de cuina i ampolla d'anís;

·Jordi Fàbregas: veu, guitarra, gralla, flauta de béc, tapa d'olla i culleres;

·Jordi Macaya: veu, viola, tarota, ximbomba, whistle i tapa d'olla.

Detall del dibuix per a l'espectacle de Cristina Losantos

Artikulation de György Ligeti

Quan l'any 1956 Ligeti va decidir marxar d'Hongria degut a la pressió del règim soviètic damunt les seves obres, va anar a parar a Viena i des d'allà va prendre contacte amb compositors avantguardistes que no eren coneguts al seu país. Un d'ells va ser Karlheinz Stockhausen, qui va oferir Ligeti la possibilitat de col·laborar amb ell a l'Estudi de Música Electroacústica de la Ràdio Oest de Colònia (WDR), on hi treballava des del 1953 com a assitent del director Herbert Eimer (l'any 1962 Stockhausen va succeir Eimert como a director de l'estudi).

A Colònia Ligeti va composar dues obres electròniques. La primera va ser Glissandi, de l'any 1957. Un any més tard va enllestir Artikulation. En tenia prevista una tercera amb el títol inicial d'Athmosphères i que després va canviar per Pièce électronique Nr. 3. Però Ligeti no va acabar aquesta tercera peça. Tenia en ment uns plans sonors que les limitacions tècniques de l'estudi van impedir d'executar-los. Va ser acabada l'any 1996 pels dos compositors alemanys Kees Tazelaar i Johan van Kreij.

No és necessari explicar com es composaven les peces electròniques als anys 50 del segle XX.  Tot es feia manualment, tallant les cintes i enganxant-les, capgirant-les, accelerant-les, afegint-hi efectes damunt de certs fragments, etc. Per completar una obra com Artikulation calien setmanes de feina. Ligeti va composar aquesta obra en dos mesos. La versió original era per a quatre pistes (tot i que existeix una versió per a dues pistes). La durada és de 3'47". Es va estrenar el 25 de març del 1958 a Colònia, dins d'unes sèries de concerts que oferia la mateixa WDR.

L'any 1970, l'analista musical i artista Rainer Wehinger, amb col·laboració amb Ligeti, va crear la "partitura" d'Artikulation no com a pauta per a ser interpretada sinó com a recolzament visual a l'hora de ser escoltada:

Per a una descripció detallada d'aquesta obra podeu anar aquí.

La poètica dels aerogeneradors

Totes les fonts d'energia de la nostra era tendeixen a ser colossals. Una central tèrmica, una central hidroelèctrica, una central nuclear, una planta d'energia solar. L'era de la energia demana construccions gegantines. Com gegantines eren aquelles manifestacions humanes que rendien culte als éssers sobrenaturals, des dels dolmens del neolític, passant per les piràmides d'Egipte, fins a les catedrals europees. L'energia i els mecanismes que la produeixen són el déus venerats per l'home actual. I sembla lògic ja que la nostra civilització depèn completament de l'energia elèctrica i s'ensorraria irremeiablement si aquesta manqués.

Una de les coses més impressionants que ens ofereix la tecnologia energètica contemporània és col·locar-se just a sota d'un aerogenerador. El so continu que produeixen les aspes conté un misteri indescriptible. Gairebé angoixant. El soroll del vent esdevé fraccionat, temporitzat, amb un ritme i un tempo constants i no pas deixats a uns alts i baixos atzarosos. Com en aquesta gravació.

Vaig fer aquestes fotografies a Forès (Conca de Barberà). I són un intent de narració des del moment en què els aerogeneradors semblen petits molins de vent de l'alçada d'un escuradents (tot i que des de l'òptica de Don Quixot ja haguessin estat percebuts com a gegants des de ben lluny) fins al moment en què hom pot percebre els seus 120 metres d'alçada des de la punta d'una pala situada en el punt més alt fins a terra.

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

Més informació sobre els aerogeneradors i l'energia eòlica en general, aquí.

Duot: qui serà el tercer membre?

Un espai creat per a la ocasió. No compleix les mesures d'un escenari convencional. És obvi: el so emana de qualsevol racó d'un espai on hi hagi una entitat que el pugui percebre. Més enllà d'questa entitat, el so continuarà emanant fins que ja no pugui fer-ho més.

A la recerca sempre d'un tercer membre -o quart, o cinquè. El duet mai no sona igual. És un duet que es fa trio, quartet, quintet, sextet, octet, nonet... desafiant els límits de l'espai. I el so mai no perpetrat. Sempre es voldria etern. I com etern, absolutament efímer.

Els Duot (Albert Cirera, saxo soprano i tenor, tenora, violí; Ramon Prats, bateria), catalans, fan un recerca similar: Un so diferent cada vegada, segons les demandes d'allò efímer i a la vegada inacabable. Perquè el so s'ha de recercar. Escoltar-lo i recrear-lo, com si fos un material mal·leable i exposat a que sigui manipulat. Com una massa de pa. Com un full o una tela en blanc.

Fins que l'Albert no va marxar a Lisboa, podíeu sentir els Duot cada dijous a les 19:00 a Robadors 23 (Barcelona). I el tercer dijous de cada mes, el duot es feia Triot. I podria fer-se Quartot, Quintot... fins als límits de l'espai. I en aquest espai, com a nòmades en un campament,  és on buscaven el so que no pot definir-se. Efímer i present a algú que pugui percebre'l. Fins a no poder ser ja mai més.

D'aquí en podríem treure un petit bocí d'allò que pot donar de sí l'efímer, una petita tensió de la molla, molt petita (i amb el plaer d'haver-hi col·laborat jo mateix):

*

Anna Maluquer: l'art de la rapsòdia

Podria ser que algun dia us la trobéssiu a Calella de Palafrugell, pel camí de ronda que, seguint el mar, us porta fins a Llafranc, tot recitant en Josep Pla. Un altre dia us la podeu trobar en algun indret de Folgueroles -a la Font Trobada, a l'ermita de la Damunt- recitant Jacint Verdaguer. Un altre dia a Caldes d'Estrach, un altre a Sarrià, al peu del Canigó... Allà on sigui, us adonareu que allò que diu és com si fos dit pel mateix autor que ho va escriure, si és que aquest tingués la capacitat comunicativa més enllà de la lletra impresa -la qual cosa no sempre és així en el cas de molts grans escriptors. Com si fos capaç d'anar a l'arrel d'una obra literària, l'Anna és capaç d'extreure el caràcter essencial d'aquesta obra i el seu autor -la sornegueria de Pla, el misticisme sempre arrelat a la terra de Verdaguer, el dubte constant en Palau i Fabre, allò juganer de Brossa, la lletania sempre present en Vinyoli...

I això no és gens fàcil. No només cal endinsar-se en l'obra del poeta o escriptor sinó tenir la capacitat de saber-ne extreure aquells elements primordials, les constants sempre tant variables, les preocupacions, el caràcter, les dèries, tot això present dins d'una obra llegada i que de vegades no és pot copsar ni tan sols després d'haver-se aventurat a llegir-la amb cura. Cal, en suma, capacitat de síntesi.

Així com un actor ha de transmutar la seva personalitat pel personatge que interpreta, el rapsode ha de fer el mateix amb el poeta que llegeix. Deixa de ser ell mateix. Com ens diu Plató a Ió, el poeta-rapsode no sap ben bé què diu, ja que ho diu en boca de la musa que l'inspira. L'Anna es converteix en Verdaguer, en Pla, en Vinyoli. Fins i tot en ella mateixa quan diu la seva pròpia poesia.

No és autora d'una obra extensa. Com l'Albert Roig, l'Anna Maluquer poetessa fa del conjunt dels seus poemes una obra que cal anar revisant amb el temps, estant en procés constant. Autora de molts poemes inèdits, la seva obra donada al públic és el seu llibre La Patètica Poemàtica, el qual ella mateixa el divideix en tres blocs de poemes: afectes, desafectes i patetisme social.

Amb l'Anna tinc el plaer de col·laborar en alguns projectes, dels quals m'agradaria parlar-vos-en. En un d'ells la posada en escena es basa en el fet tant senzill com que ella va recitant i jo improviso en funció del que vaig sentint. La música, segons el meu parer, no ha d'interferir en la rapsòdia si no és per a realçar els moments dramàtics, arribant, en molts casos, a la mínima expressió, inclús al silenci. Des d'aquesta perspectiva d'acompanyament musical per a poesia, em sento especialment còmode i a gust quan l'Anna recita Vinyoli.  Com a exemple, vull mostrar aquí aquest vídeo que ens van enregistrar al Centre d'Art Santa Mònica  en motiu d'una actuació que vam fer en honor a Joan Vinyoli i que va ser presentat pel pintor i poeta Perejaume:

Un altre projecte és l'espectacle difícil de catalogar "Paraules a Banda". Segons l'Anna és un cercavila recital de manera transversal, on la banda de Sant Pol de Mar, la "Big Bang Valona" volta pels carrers d'una població amb l'Anna al capdavant recitant o ballant, segons el moment. Però la banda pot acompanyar la rapsòdia amb improvisacions diverses. Cal a dir que aquesta fanfàrria, de la que m'ocupo de la direcció, va donar un gir important a partir que l'Anna es va incorporar a ella. Ens va obrir els horitzons. Ens va fer canviar de perspectiva a l'hora d'entendre el que podia ser una fanfàrria realment particular i irrepetible. Ens va endinsar en terrenys que fins aleshores mai no havíem trepitjat, com la improvisació lliure o el simple fet de treballar amb poesia, més enllà de la música. El saber fer de l'Anna, l'ofici que desenvolupa amb destresa, ens ha fet i ens fa entendre la poesia d'una altra manera. Perquè, com deia al principi, és capaç d'extreure els trets més rellevants d'un escriptor, ja sigui en vers o en prosa.

També hem desenvolupat altres projectes junts, com "L'arròs i paraules a banda", estrenat a Forès el maig del 2010, gràcies a la iniciativa i la confiança de la Carme Juliana i en Ramon Rubio. En realitat es tracta del mateix que "Paraules a Banda" però aquest cop s'hi afegeix "Jalam Jalem" per tal de proveir d'una bon arròs a l'audiència.

O "Estramp Jam" estrenat a Folgueroles l'abril del 2010 dins la "Quinzena Literària" gràcies a la iniciativa, aquest cop, de la Carme Torrent en què, a més de l'Anna Maluquer hi van participar els poetes Enric Casasses, Josep Pedrals i Salvador Giralt, i les poetesses Anna Aguilar-Amat i Marta Darder. La conducció de la Banda, quan va caldre la vam compartir en Xavier Maristany i jo. D'aquest esdeveniment en disposem d'un vídeo en el qual, a més, hi ha un estracte de la gravació que van fer amb la Big Bang Valona el dia 11 d'octubre del 2011 del "Paraules a Banda":

I altres projectes que ens ballen pel cap. Tan sols caldrà esperar el moment oportú per tal de dur-los a terme. De moment aquí us deixo amb el poema "Rau-rau" escrit i dit per l'Anna Maluquer. Després d'enregistrar-la hi vaig posar la música:

El mètode Carmine Caruso, el compendi Stockhausen i un extracte per a nens

Carmine Caruso

Hi ha músics que passen a la història no tant com a intèrprets o compositors sinó com a pedagogs. Aquest és el cas del saxofonista Carmine Caruso. Nascut el 2 de novembre del 1904, va viure tota la seva vida a Nova York, on va morir l'any 1987. Va començar amb la música de molt petit. Nen prodigi, aviat va descobrir que tenia oïda absolut. Probablement s'hagués convertit en un destacat pianista si no hagués estat pel fet que als vuit anys el va abandonar pel violí. Als disset anys va començar a estudiar el saxo. Gran part de la seva carrera la va passar tocant el saxo a sales de festa. A partir del 1941 es va dedicar de ple a la tasca de pedagog, tocant en determinades ocasions com a free-lance. El 1942 va tenir el seu primer alumne de trompeta. A partir d'aquest moment la seva especialitat serien els alumnes que toquessin instruments de metall... tot i ser saxofonista!

Una de les principals habilitats de Caruso era personalitzar l'ensenyança per a cada alumne individualment. Observava la seva constitució física i a partir d'aquí li donava els consells pertinents. Per a ell no només comptaven les aptituds musicals sinó també musculars. Intentava aconseguir que tot el cos fos una unitat harmònica de cara a una perfecta interpretació. Tots els muscles havien d'estar en perfectes condicions, no només els de la boca.

D'ell es diu que era capaç de solucionar un problema a un trompetista que havia d'actuar aquell mateix dia a través d'una conversa telefònica, estant l'alumne a l'altra banda del planeta.

El gran trompetista alemany Markus Stockhausen, fill del compositor Karleinz Stockhausen, va ser un dels mols alumnes de Caruso. En Markus va escriure un compendi en cinc lliçons del llibre de Caruso Musical Calisthenics for Brass, titulat The Basic Caruso. Five exercices for trumpet (2004) i el va cedir gratuïtament a internet.

El compendi d'en Markus consta de:

1. sis notes llargues, per tal d'obtenir resitència de toc i d'aire;
2. segones, per tal d'obtenir resitència al llavi en les notes agudes;
3. harmònics;
4. pedals cromàtics, per tal d'exercitar les notes greus (fer notes llargues de pedals és imprescindible per poder executar notes agudes), complementat amb l'escala cromàtica;
5. pedals d'acords per exercitar-se en el pas de notes agudes a greus, complementat amb l'exercici diari d'una escala major amb la seva relativa menor.

 Markus Stockhausen

Per què només cinc exercicis quan, en general, tots els mètodes de trompeta consten de centenars d'ells ordenants sempre de menys a més dificultat? En primer lloc, una de les normes de Caruso era que amb menys es pogués obtenir el màxim possible. El que ensenyava era no a fer un munt d'exercicis sense cap mena de control sobre el cos i els muscles, sinó uns pocs determinats que fessin que l'alumne obtingués una bona coordinació entre totes les parts del cos i la ment, i una exercitació en aquells aspectes de l'instrument que en particular li resultaven més dificultosos (resistència a l'hora de fer notes llargues ben afinades, aguts, greus, resistència en general, etc.).

Però també es pressuposa que l'alumene ja té cert coneixement de l'instrument abans d'exercitar-se en aquests cinc exercicis. Tenint en compte això com a base, aquests exercicis seran practicats dia rere dia independentment del nivell tècnic del músic. D'aquí que el mètode consti només de cinc lliçons.

Abans de començar el mètode, no obstant, caldrà llegir atentament les instruccions i que l'alumne intenti comprendre les seves pròpies mancances encara que sigui amb l'ajut d'un mestre.

El Caruso Bàsic de Markus Stockhausen el podeu descarregar aquí:

http://www.markusstockhausen.de/the_basic_caruso.pdf

I de pas podeu fer una ullada al web d'en Markus, els seus projectes, la seva música, videos, etc.:

http://www.markusstockhausen.com/

Si voleu obtenir més informació sobre Carmine Caruso, us recomano aquest web, construit en homenatge a ell, on hi trobareu comentaris de coneguts músics que han tingut alguna experiència pedagògica directa o indirecta amb ell:

http://www.carminecaruso.net/

Jo com a etern aprenent de trompeta us puc dir que si alguna cosa he aconseguit amb aquest instrument és gràcies als cinc exercicis d'en Markus Stockhausen basats en el mètode Caruso. Els he recomanat a trompetistes professionals amb un bon nivell d'execució i tots m'han dit que els hi han resultat extraordinàriament útils.

El meu fill Quirze també s'ha aficionat la trompeta. A part de rebre classes setmanals, li he escrit un compendi del mètode Stockhausen adequat per a nens que comencen amb l'instrument, ja que no passa del Do4. Jo recomano que quan el nen (o, per què no, l'adult que comença de zero amb la trompeta) estigui ja familiaritzat amb aquests cinc exercicis, passi al mètode Stockhausen. En el meu compendi dono per suposat: 1) que el nen ha tingut o té un mestre que li ha explicat la digitació de l'instrument, la postura adequada a l'hora de tocar, l'embocadura correcta, consells sobre la boquilla més adequada, etc.; 2) que tindrà un seguiment per part d'un mestre a l'hora de fer els cinc exercicis, que el guïi en aspectes com el tempo correcte, la respiració, etc.

El meu compendi per a nens del les cinc lliçons de Markus Stockhausen el podeu obtenir aquí:

http://www.archive.org/details/TheBasicCarusoForKids

A mode de lletania al pare mort

ay, to en este mundo es mentira.

que no hay más verdad que la muerte.

ay, no hay quien me lo contradiga.

“soleá” de juanito valderrama

em duies cap a la vida. a la vida tal i com l’havia de patir. com l’havies patit. tu i milers d’homes i dones. allò que va ser un camp de batalla. d’edificis destruïts. de cossos per terra, morts. i la fam. les malalties que destruïen els cossos bruts. així em duies del dit. i la meva mà era petita. i em duies enmig del soroll. a la vida amb la seva crueltat i misèria. amb la seva pietat i alegria. i et posaves enmig d’una baralla, per separar els contrincants i que fessin les paus. i callaves. silenci. no hi va haver mai paraules. així, de sobte. sense paraules. enmig de soroll, en silenci. calles quan, agafat del dit, amb la mà petita, em portes cap a la mort. sempre en silenci. per tal de contemplar. contemplar en silenci. la mort. la vida. la mort. la vida. sempre succeïnt-se. i el patiment. i la felicitat, també. en silenci patint i fruint. callant. contemplant. aprenent. ensenyant. em duies a la felicitat, agafat del dit de la mà grossa. i m’has dut fins a la mort. en silenci. pel silenci dels silencis. com els callats secrets que t’has endut amb tu. que callats havien de ser. i callat em vas anar deixant del dit. quant jo ja havia vist i contemplat. la felicitat. el patiment. i totes les altres coses. en silenci la misèria, la pobresa, el furt, l’engany. i la bondat, la pietat, l’amor. no com a contraris sinó succeint-se. com la mort, la vida, la mort, la vida. a poc a poc m’ho havies mostrat. perquè ho contemplés. agafat del dit. després, lliure de la teva mà grossa. més lliure, cada cop més. callat, dins el silenci dels secrets. dins els secrets més amagats i callats. la bondat i la maldat, succeïnt-se. a poc a poc m’ho anaves mostrant. amb la mà, i el dit de nen, lliure. i el gran dit, un altre cop. succeint-se. com els dits de nen que es fan grans i tornen a ser petits dits de nen. com els dits que et porten cap a la vida, en silenci, calladament. perquè tu també et deixaves guiar, amb el dit de nen, per aquells que et mostraven com es succeeixen les coses. i calladament ho aprenies. i després ho mostraves. tant en silenci. succeïnt-se la vida i la mort. i les mans lliures i les que es tornen petites. per deixar-se portar cap a la mort. fins al silenci dels silencis en què ja mai més la teva mà no tornarà a ser petita, sinó en la imaginació infinita. en allò remot, callat. en l’espai etern del silenci. calladament em duies del meu dit de nen, enmig de la vastitud del silenci. cap a la mort i a la vida un altre cop. viu, vora la mort. i lliure un altre cop, per sempre més, de la teva mà. perquè lliure vaig ser, callat, jo també. havent contemplat la successió de les coses. de la vida i de la mort. de la bondat i la maldat. de la foscor i de la claredat. i amb secrets. callats de callats que estaven els teus. i callats els de tots els qui tenen secrets guardats. essent bondadosos, essent malvats. estant vius, estant morts. i de nou, la mà lliure de tu torna a tu, cap a la mort. perquè visqui en tu. lliure de tu. lliure, essent una mà grossa per a un dit petit. per ensenyar que les coses se succeeixen calladament. a voltes sense la guia d’una mà. deixades de la mà, les coses. cap a la mort. cap a la vida. renéixer. tornar a morir. de nou el dit de nen. després d’haver-se separat de tu. un altre cop a tu, que m’havies ensenyat la successió de les coses i dels esdeveniments. que, enmig d’una baralla, separaves els contrincants perquè fessin les paus. la successió de la bondat i la maldat. de la maldat i la bondat. i un altre cop la mà petita, agafat del dit gran. duent-me cap a la mort. tu ja mort. i jo viu per tal de dur altres dits cap a la mort. i a la vida. amb la seva crueltat i misèria. amb la seva pietat i alegria. i tu, mort, que m’havies dut fins a la mort. estaves enllà de la vida i de la mort. enllà de la bondat i la maldat. enllà de la successió de les coses i dels esdeveniments. enllà del be i del mal. com hauria d’estar tot aquell qui viu. i jo seré lliure. em lliuraré de la teva mà grossa. i procuraré estar enllà del be i del mal. però seré malvat. i seré bondadós. i no em podré lliurar d’això fins que, de la meva mà grossa, dugui un dit de nen cap a la mort. com tu, que em portes cap a la mort. després de ser lliure de la teva mà. em portes allà on tu ja ets lliure, eternament, de totes les mans grosses. on el teu dit de nen ja mai més no s’agafarà al dit de la mà grossa. lliure de la successió de les coses. de la vida. de la mort. de la vida. de la mort. em vas dur a la vida. i m’has portat a la mort. i els contraris, succeint-se, s’han fet una sola cosa. enllà de la vida i de la mort. enllà de les baralles en què tu separaves els contrincants perquè fessin les paus. i jo, ja lliure. seré com tu sense ser com tu. perquè jo no sóc tu. i lliure hauré de viure, sempre lliure de tu. essent malvat. essent bondadós. succeint-me, les coses. succeint-me la vida i la mort. i totes les coses, succeint-me. la foscor. la claredat. l’alegria. la pena. la bondat. la maldat. i tu, enllà de tot això. essent un en la unitat. en silenci. calladament. com els secrets que t’has endut. tant callats. en l’eterna vastitud del silenci. em vas dur a la vida. eres malvat. eres bondadós. com ho era la vida. com ho és la vida. i em vas portar fins a la mort. agafat a la mà gran, petita, gran, petita. la mà morta. ja separat de tu. estant tu enllà de la bondat i la maldat. sense haver de separar cap més contrincant, en una baralla, perquè facin les paus. i no seré mai com tu, essent com tu. jo duré un dit petit a la mort desposseït de tot. essent malvat. essent bondadós. perquè jo sóc la vida que em vas mostrar, amb la seva misèria, amb la seva alegria. sóc aquesta vida que tu mateix vas ser i vas patir. i sóc la mort a la qual m’has dut. net de bondat i maldat. damunt la bondat i la maldat. perquè sigui tal i com és, la vida i la mort. com la vida, que és i no és. i la mort, que és i no és. m’has dut a la mort net. lliure. car a la mort s’hi va lliure. com lliure era la mà, que s’havia desposseït de la teva mà. net, damunt el bé i el mal. perquè m’has dut, calladament, enllà de la bondat i la maldat. enllà dels contrincants en una baralla. enllà de la vida, amb el seu goig. amb el seu patiment. net, enllà de la bondat i la maldat. guiat en silenci cap a la mort. perquè vegi, contempli, en silenci, la cara de la mort. i jo, lliure, net. també duré un dit de nen cap a la mort. com el duc cap a la vida, amb la seva crueltat i misèria. com tu m’has dut a la vida i a la mort. i vida i mort són una mateixa cosa. i el cercle es tanca i es fa etern, en la vastitud del silenci. sense paraules, lliure i net. com quan una mà grossa et duia a la vida i després a la mort. sense bondat. sense maldat. a la vida. a la mort. enllà de la successió de les coses. en silenci calladament. com callats els teus secrets i els meus secrets. i els secrets de tot aquell qui està viu. i sóc lliure de tu. per sempre més. lliure en la vida i en la mort. venint de la vida i anant cap a la mort. havent contemplat la successió de les coses. per sempre, lliure, calladament. essent malvat. essent bondadós. fins que, com tu, estigui enllà del be i del mal. i vivint i morint estaré enllà del bé i del mal. fins que la vida i la mort siguin una sola cosa. sense cap més successió. en la vastitud del silenci.

m. e. g.

a m. e. c. in memoriam

19/12/2010

Vuit impressions de Rússia

1

2

3

4

 5

 6

 7

8

In Fabula: el nou disc de KaulaKau

In Fabula, el segon disc del grup d'ethno-jazz Kaulakau ha sortit a la llum i és un plaer presentar-vos-el. Va ser enregistrat durant la setmana santa d'aquest any 2010 a "44.1 estudi de gravació" d'Aiguaviva (Girona). L'enginyer de so va ser el gran professional Carles Xirgu. El magnífic disseny de la portada l'ha fet en Sincoco (el seu nom veritable no el podem revelar aquí). El textos els ha escrit en Jack Torrance en persona. Les fotografies interiors han estat fetes per en Gustavo Campos i en Salvador Parés. Les fotografies de la coberta han estat fetes per en Doc Ervin Riedenschneider, de qui tampoc ens és permès revelar la seva identitat.

Els músics som:

Marc Egea: viola de roda electroacústica ("alto" de Wolfgang Weichselbaumer);

Jordi Molina: tenora ("bonaire" de Pau Orriols i Alfons Sibila) i efectes electrònics;

Franco Molinari: contrabaix ("pera" de Jordi Ruscada);

Enric Canada: bateria, cajón i conga.

Els temes del disc i els seus autors:

1) Desert d'Equidistan (Enric Canada);

2) Escaleta, escalona, escalina, escalota i escalassa (Marc Egea) -tema dedicat a Joan Puigdefàbrega;

3) Bestial (Jordi Molina);

4) Areascopia (Franco Molinari);

5) Introducció a Cuirinho (Marc Egea i Jordi Molina);

6) Cuirinho (Marc Egea);

7) Ussuri (Marc Egea);

8) Conquibus (Franco Molinari) -tema dedicat a Ismael Molinari;

9) Andova (Marc Egea);

10) Qüè (Marc Egea);

11) Cap al bosc (Franco Molinari).

*

Com a nota posterior a aquesta entrada (escrita el dia 20 d'octubre del 2016), dir que Kaulakau va fer el seu darrer concert el dia 23 de setembre del 2015 a Barcelona, dins el marc de les Festes de la Mercè. Vam presentar el disc Mare Uut amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Malauradament, després d'aquest concert Kaulakau es va dissoldre com a grup. Els tres discos que vam enregistrar els podeu sentir aquí. I el petit disc Homo Kaulakensis aquí mateix.

*

Samuel Beckett: What is the word

L’obra literària de Samuel Beckett s’emmarca entre els poemes “Whoroscope” i “What is the word”. El treball que he presentat pel projecte “Out of Silence / Reflections on Samuel Beckett's work” de l’artista suec, resident a Alemanya, Wolfgang Peter Menzel, és una creació musical d’aquest darrer poema. “Whoroscope” i “What is the word” expressen allò que, segons crec, és una de les més importants claus conceptuals de Beckett: la contradicció constant entre el pensament filosòfic anglicà ("Esse est percipit") i europeu ("Cogito ergo sum"). Aquesta contradicció s’emmarca, precisament, entre la sàtira a Descartes a "Whoroscope" i el silenci d’un món que no es pot percebre amb les paraules (ni amb la ment) de “What is the word”.

Les paraules ja no expressen res. Heus ací el silenci. I heus ací la desintegració lenta dels personatges de les novel·les de Beckett. De ser trossos de fusta moguts per fils, lluitant inútilment per ser lliures (Murphy, Watt) a ser herois desesperats en un món sense possibilitat de comunicar-se, amb l’únic objectiu de continuar, de viure per a res (Molloy, Malone meurt, L’innommable, Comment c'est).

Beckett entregava el poema “What is the word” a la seva amiga Barbara Bray poc abans de morir. Era la traducció a l’anglès de la versió escrita en francès un any abans, “Coment dire”. La darrera peça d’una obra que havia crescut i madurat durant 60 anys.

La versió de "What is the word" en anglès és aquesta:

WHAT IS THE WORD

folly –

folly for to –

for to –

what is the word –

folly from this –

all this –

folly from all this –

given –

folly given all this –

seeing –

folly seeing all this –

this –

what is the word –

this this –

this this here –

all this this here –

folly given all this –

seeing –

folly seeing all this this here –

for to –

what is the word –

see –

glimpse –

seeing to glimpse –

need to seem to glimpse –

folly for to need to seem to glimpse –

what –

what is the word –

and where –

folly for to need to glimpse what where –

where –

what is the word –

there –

over there –

away over there –

afar –

afar away over there –

afaint –

afaint afar away over there –

what –

what is the word –

seeing all this –

all this this –

all this this here –

folly for to see what –

glimpse –

seem to glimpse –

need to seem to glimpse –

afaint afar away over there what –

folly for to need to seem to glimpse afaint afar away over ther what –

what –

what is the word –

what is the word – 

*

I aquí teniu el poema, recitat per Peter Skuce i musicat per mi. La meva missió fou posar una música que intentés expressar el silenci etern d'aquest poema: