Omega (1)

 recordaràs un dia

-tornarà a ser

en la solitud

més extrema

recordaràs les ànimes, al cel

i el temps s’haurà d’aturar

  o transformar-se en quelcom imperceptible

des de la humana memòria 

enllà, cap a la llum 

des dels inicis

*

La lira organizzata

Com a apèndix a l'article anterior, m'agradaria escriure una nota sobre aquest increïbre instrument, la lira organizzata, lire organizzate, vielle organisée o hurdy gurdy with organ pipes, híbrid entre la viola de roda i l'orgue portatiu.

Lira organizzata de Wolfgang Weichselbaumer. 
Foto de Séverine Hostein (Ensemble Baroque de Limoges),

extreta de la plana web de Matthias Loibner.

Va aparèixer a França a mitjans del segle XVIII. En aquesta època, com ja dèiem en l'article anterior, la viola de roda gaudia de prestigi dins la música culta. No és difícil d'imaginar, doncs, algú creant una mena d'experiment entre la viola de roda i l'orgue. Però l'instrument no va triomfar. Va desaparèixer al cap de poc temps, en part per la desonsideració de la viola de roda després de la Revolució Francesa, ja en el classicisme, en part perquè era un instrument costós, dificícil de construir, de transportar i d'afinar. Tot i així, Joseph Haydn va escriure diverses obres per a lira organizzata, com veurem més endavant.

L'instrument consisteix en una viola de roda de cos pla (sembant a la forma "Louvet") que disposa en el lateral d'una una o dues fileres de tubs. Quan hom dóna voltes a la maneta, fa anar també una manxa situada a l'interior del cos de la viola de roda o bé a sota, en una caixa a part. La manxa proporciona aire als tubs perquè sonin. El teclat de la viola de roda acciona les tangents damunt les cordes cantores que frega la roda, però també acciona les vàlvules que deixen passar l'aire cap als tubs. Les cordes i els tubs poden sonar independentment o a l'hora. Quan es fa sonar només l'orgue, l'intèrpret pot tocar més d'una tecla a l'hora i fer acords, cosa que amb la viola de roda és impossible.

Per veure el funcionament esquemàtic de la lira organizzata i perquè la pogueu sentir potser per primera vegada podeu anar aquí. Per veure una secció esquemàtica de l'instrument podeu anar aquí. Aquest material està extret de la pàgina web de Wolfgang Weichselbaumer.

També, com tots els orgues, té un secret, una caixa que distribueix l'aire segons la voluntat de l'intèrpret, o bé l'emmagatzema per poder tocar durant un periode limitat de temps sense haver de fer voltar la maneta.

Plànols d'una lira organizzata

segons el constructor d'òrgues francès

Dom Bédos de Celles (1709 – 1779)

 Reproducció d'una lira organizzata de Dom Bédos de Celles

 Lira organizzata de César de Pons. Musikinstrumenten-museum, Berlin

Font: J. G. Bilbao: "Averiguaciones sobre la zanfona de Faustino Santalices".

A més del constructor d'orgues Dom Bédos de Celles, que menciona l'instrument en el seu llibre L'Art du facteur d`orgues, París (1778) i en facilita plànols, com els mostrats amunt, hi va haver altres luthiers com César Pons i Nicolás Melling, dels quals no podem facilitar cap informació. Actualment, que jo sàpiga, només hi ha un luthier dedicat a construir-ne, en Wolfgang Weichselbaumer. Les seves lire organizate estan basades en el model que hi ha al Victoria & Albert Museum de Londres. A la seva plana web hi podeu trobar més fotos dels seus models, àudios i informació, aquí. Part de la informació per a elaborar aquest article l'he extret del seu web.

Com deia, en Joseph Hayden va escriure diverses obres per a lira organizzata. En total ens han arribat vuit nocturns i cinc concerts per a dues lire organizzate composades per a Ferran IV de Nàpols, aficionat a tocar aquest instrument. També han sobreviscut un nocturn i un fragment per a dues lire organizzate del compositor i luthier austríac Ignaz Pleyel (1757 – 1831) i tres concerts del compositor i clavicembalista italià Vincenzo Orgitano (ca. 1738 – 1815).

D'Ignaz Pleyel podem sentir aquesta marxa, interpretada per Matthias Loibner, aquí. (Al web de Loibner podem sentir altres gravacions d'altres compositors, aquí.)

De Joseph Haydn podem sentir aquí el Concert per a dues lire organizzate, dos violins, dues violes, violoncel, contrabaix i dues trompes en Do major Hob VIIh :1. A les lire organizzate Matthias Loibner i Thierry Nouat. El primer moviment, Allegro con spiritu:

El segon moviment, Andante:

I el tercer moviment, Finale, allegro con brio:

*

La viola de roda barroca

Un dels errors més comuns és pensar que la viola de roda és un instrument medieval. Sovint, quan algú en veu una pregunta: "és un instrument medieval, oi?". El correcte és dir que és un instrument d'origen medieval. La viola de roda moderna, tal i com s'usava a França, té origen en el segle XV. Abans hi havia dos instruments que empraven la roda per fregar les cordes, i en ells cal establir l'origen de la viola de roda: l'organistrum, aparegut cap a l'any 1000, tocat entre dos músics, i la seva evolució, la symphonia, ja tocada per un sol músic, diatònica i amb cos quadrat.

Un altre dels errors més freqüents és notar la presència de la música celta en el so característic de la viola de roda. Per començar hom sol confondre la música celta amb la música irlandesa o escocesa. Ningú no pot saber exactament com era la música que feien els celtes si no és per hipòtesis aproximades. En la música irlandesa o escocesa, per altra banda, no hi ha hagut mai la presència de la viola de roda, tret que, modernament, alguna formació l'hagi inclòs. La viola de roda és un instrument que probablement va aparèixer a França. Amb el pas dels anys va anar viatjant per tota Europa i això explica que estigui present en el folklore de molts indrets d'Europa, des de Galícia fins a Ucraïna.

Va ser a França durant els segles XVII i XVIII on la viola de roda, que abans havia estat un instrument de joglars, romancers, músics errants, cecs, demanaires, prostitutes i rodamóns, va gaudir d'un cert prestigi dins la música culta i l'aristocràcia. En certa manera, la música barroca francesa "tolerava" el bordó. O més aviat caldria dir que en els ambients nobles de França estaven de moda instruments "rústics" que tenien bordó, com la viola de roda i la musette de cour. No era que les característiques de l'harmonia barroca francesa acceptessin el bordó, perquè per les progressions harmòniques més aviat el feien molest. Més tard, després de la Revolució Francesa i ja en el classicisme, quan la música encara va evolucionar més i es va suprimir el baix continu, el bordó era quelcom inacceptable i la viola de roda va tornar a ser el que havia estat: un instrument usat sobretot per pobres i marginats i tan sols present en la música popular.

 Jean Jacques Rousseau

En la música francesa d'aquesta època la viola de roda es va emprar més per a executar les danses que els nobles  agradava de ballar o bé en una cambra habilitada per aquesta activitat o bé quan feien sortides a l'aire lliure. Tot i que alguns compositors van escriure música de cambra on la viola de roda tenia un paper important, l'ús de l'instrument en aquesta època estava enfocat sobretot a la interpretació de danses.

Moltes composicions barroques franceses eren duets amb instrumentació oberta. Les tessitures s'adaptaven a diversos instruments per tal que els músics disponibles les poguessin interpretar. Així, no és estrany veure que en el títol de la suite, el mateix compositor deixa la possibilitat que l'obra pugui interpretar-se amb viola de roda, musette de cour, oboè, flauta de bec o violí.

Enciclopèdia Diderot & d'Alembert

La viola de roda tenia una doble funció. Per una banda complia un paper purament melòdic. Però també era útil per fer el baix continu pel bordó i per la trompette. Des d'aquest punt de vista, quan es tractava de fer balls a l'aire lliure per a la noblesa, era molt més útil utilitzar una viola de roda que un clavicèmbal en ser més transportable i fàcil d'afinar. Això no obstant, alguns compositors van escriure obres en què es demanava la presència d'una o dues violes de roda, musette, flautes i baix continu.

François-Hubert Drouais, Els fills del duc de Bouillon, 1956

En aquesta època, a França, hi havia algunes famílies de luthiers dedicats a la construcció de violes de roda. Les dues més conegudes van ser, per una banda, la dels parisencs Louvet, Jean Louvet (ca. 1720 – 1793) i el fill Pierre Louvet (1709 – 1784). L'altra família important, ja posterior al barroc, va ser la Pajot de Jenzat, que en van fer des del 1795 fins el 1939. El model Louvet i el Pajot van marcar les dues formes més característiques de viola de roda utilitzada a França. Un altre luthier important dedicat a la construcció de violes de roda, a més de violins, va ser el parisenc Jean-Nicolas Lambert (1708 – 1759).

  Model de Louvet

Model de Pajot

Model de Lambert

També hi havia mètodes per a aprendre a tocar i/o a construir la viola de roda. El més conegut és el de Michel Corrette publicat a París l'any 1783 titulat La Belle Vielleuse. Méthode pour apprendre facilement à jouer de la vielle, contenant des leçons ou les doigts son marqués pour les commençans; avec des jolis airs et ariettes en duo, deux suittes avec la basse et des chansons. No cal dir que en aquesta època hi van haver autèntics virtuosos de la viola de roda, com era el cas del mateix Corrette o Philippe Dugué.

Anem a veure una llista d'alguns compositors francesos que van escriure explícitament per a viola de roda o bé la van tenir present a l'hora de triar la instrumentació per a interpretar alguna suite:

Jean-Baptiste Anet (1676 – 1755), violinista i compositor. Va ser alumne de Corelli a Roma (c. 1695–96). Després del seu retorn a París, va estar al servei del Duc d'Orléans, entre 1700 i el 1701, i més tard va formar part del servei del rei Lluís XIV. A París se'l va reconèixer com un dels millors violinistes de França i com un mestre de la improvisació.

Aquí podeu escoltar quatre duets d'Anet que vaig enregistrar:

Nota: tots els arxius que ofereixo aquí gravats per mi no són ortodoxos tècnicament parlant. He fet servir una octava més greu que la que  indica la partitura i l'afinació és a La 440 hz, quan l'afinació barroca demana que sigui entre La 415 i 425 hz.

Els duets d'Anet els podeu descarregar aquí.

Jacques Aubert (1689 – 1753), violinista i compositor. Deixeble de Jean Baptise Senaillé, va entrar més tard al servei del príncep de Condé. Fou entre 1728 i 1752 primer violí a l'Òpera de París.

Aquí podeu escoltar dos duets que vaig enregistrar:

Els podeu descarregar aquí.

Joseph Bodin de Boismortier (1689 – 1755), flautista i compositor d'obres instrumentals, vocals, cantates i danses. Fou un dels primers compositors a Europa que no va haver de dependre mai d'un protector. Les seves obres vocals van aconseguir molta fama a França i li van proporcionar abundants recursos econòmics. Va ser el primer compositor a França en adoptar la forma italiana de concert. I va ser un dels primers compositors europeus en escriure obres per a instruments solistes.

Aquí podeu escoltar unes danses de Boismortier que vaig enregistrar:

Les podeu descarregar aquí.

I aquí podeu sentir el Quatrième ballet des Villages (Op. 52) / Le Concert Spirituel. A les viola de roda Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Charles Buterne (ca. 1700 – ca. 1750), organista i compositor. Gairebé no coneixem res de la seva vida.

Aquí podeu sentir la Sonata nº 4 de Charles Buterne. A les violes de roda de nou Matthias Loibner i Riccardo Delfino:

Nicolas Chédeville (1705 – 1782), musettista, violista de roda, luthier i compositor, també conegut com Chédeville le Jeune o Chédeville le Cadet. Cal no ser confós amb els seus germans Pierre Chédeville (1694-1725) i Esprit Philippe Chédeville (1696-1782). Va ser un dels musettistes més prestigiosos de la seva època, convertint-se en un popular mestre entre l'aristocràcia. Fins i tot tot va ser mestre de la princesa Victòria de França. Les primeres obres que va escriure van ser específicament per a viola de roda o musette. Van ser recollides en un quadern titulat Amusements champêtres. Pel que fa al món de la lutheria, va aconseguir innovar significativament la musette. Chédeville va escriure Il pastor fido, una obra per a musette, viola de roda, flauta, oboè i violí però la va publicar amb el nom d'Antonio Vivaldi, compositor molt reconegut a l'època. Ho devia fer per donar prestigi a la musette. També va fer arranjaments per a viola de roda o musette, violí i flauta de Les quatre estacions de Vivaldi.

Aquí podem sentir els tres moviments Allegro, Adagio sempre piano i Pastorello - Allegro de "La Primavera" de Vivaldi segons l'arranjament de Chédeville. A la viola de roda Nigel Eaton:

Michel Corrette (1707 – 1795), violinista, organista i compositor. Fou organista pel duc d'Angulema. A més d'un prolífic compositor va ser pedagog i organitzador de concerts. Va escriure una vintena de llibres sobre pedagogia musical i sobre l'art del perfeccionament del violí i la veu.

Philibert Delavigne (1700 – 1750). A part que va treballar a la cort de Lluís XV i que va estar sota el protectorat del compte d'Ayen, es coneixen pocs detalls més de la seva vida. Tampoc es conserven gaires de les seves obres.

Del seu op. 4, Les fleurs vaig enregistrar algunes de les 24 peces, a més d'una polonesa extreta d'una de les sis suites que formen el seu op. 1. Tot això ho podeu sentir a continuació:

I ho podeu descarregar aquí.

Philippe Dugué (ca. 1690 – ca. 1760), violista de roda i compositor. No sabem cap aspecte de la seva vida, excepte que era capellà i que devia ser un virtuós de la viola de roda. A part d'escriure obres per aquest instrument, també va deixar un legat força important de peces vocals.

Matthias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen aquí la seva Oeuvre IV, Sonata en Trio I:

I la Oeuvre IV, Sonata en Trio IV:

Jean-Baptiste Dupuits (ca. 1700 –1757), compositor i violista de roda. Desconeixem qualsevol aspecte de la seva vida.

Mattias Loibner i Riccardo Delfino ens ofereixen la seva Oeuvre III, Sonanta I. La primera part:

I la segona part:

Jacques Martin Hotteterre (1674 – 1763), flautista, compositor i luthier. Va viure i estudiar a Roma. Allà va treballar per al príncep Francersco Ruspoli del 1698 al 1700. A partir del 1708 va ser músic per al rei Lluís XIV i posteriorment per al seu successor Lluís XV. El 1743 figurava entre els músics més importants de França. La seva fama li va venir com a flautista, tot i que també tocava l'oboè, el fagot i la musette de cour. Gran part de la seva obra és per a flauta travessera. Va escriure alguns mètodes per a aquest instrument. Excel·lent pedagog, els seus deixebles eren principalment membres de l'aristocràcia. També com a luthier va desenvolupar una tasca important. Va introduir canvis en la construcció de la flauta travessera: a partir d'ell es va dissenyar en tres peces, que encara es manté en l'actualitat.

Hotteterre no té obres específicament per a viola de roda, però sí que va escriure duets per a instrumentació indeterminada que contemplava la possibilitat de la viola de roda a l'hora d'executar-los. N'és exemple aquesta giga que vaig enregistrar i que podeu escoltar a continuació:

La podeu descarregar aquí.

Jean Noël Marchand (1700 – ca. 1781), compositor. No sabem res sobre la seva educació musical. Des de ben jove, però, va entrar a formar part de la Reial Acadèmia de la música. El maig del 1725 va succeir Jean S. Desjardins com a "tambour et fifre de la Chambre et Ecurie". No se sap exactament on i quan va morir.

Vaig enregistrar les 17 peces que conformen la Nouvelle suitte d'airs, que tenien el títol NOUVELLE SUITTE / d'AIRS / Pour Deux Tambourins, Musettes ou Vielles. Les podeu sentir aquí:

I les podeu descarregar aquí.

Jacques-Christophe Naudot (ca. 1690 – 1762), flautista i compositor. Va ser molt conegut a París, tant com a intèrpret com a professor, sobretot dins els cercles aristocràtics. Per les dedicatòries de les seves obres podem saber que gaudia de la protecció d'importants personalitats de la noblesa parisenca.

Aquí podem sentir l'Oeuvre XIV, Sonata en Trio IV.  De nou Matthias Loibner i Ricardo Delfino a les violes de roda. La primera part és:

I la segona:

Molts altres autors van escriure peces per a viola de roda, alguns dels quals molt coneguts, com el cas de Jean-Philippe Rameau o posteriorment Joseph Haydn, que va deixar un legat important de peces per a lira organizzatta.

*

Si voleu consultar un llistat d'obres barroques on apareix la viola de roda podeu anar aquí.

Existeix una tesi doctoral de Paul Fustier titulada La vielle à roue dans la musique baroque française, que podeu consultar aquí.

*

Marcel Duchamp i els artistes

Encapçalar un article o assaig sobre Duchamp dient "l'artista dadaista" és començar malament. Si hi ha alguna cosa impossible és encasellar Duchamp dins algun "isme".

Però això no és un assaig sobre Duchamp ni res que se li assembli. És simplement constatar un dels seus arguments per a justificar l'actitud que manifestava davant de l'art, i que al meu parer és del tot aplicable en els nostres dies. I en qualsevol terreny artístic.

Fa uns dies en Salvador Giralt va presentar el seu darrer llibre Orgia numeral en una llibreria de Girona. Abans de començar el seu espectacle, una dona que l'havia vingut a veure donava una ullada als llibres exposats a la venda. Per iniciar una conversa amb ella vaig referir-me a la gran quantitat de llibres que es vénen i a la dificultat d'escollir-ne algun. Quan ella ja n'havia adquirit dos, vaig mostrar-li un de petit. Marcel Duchamp, Cartas sobre el arte (Elba, 2010). Li vaig llegir la cita. Me'l va prendre de les mans. Va anar al mostrador. El va comprar i me'l va tornar dient-me que me'l deixava.

No sé si dedicar-li aquest escrit compensa el seu bell gest. Si mes no, haver llegit les poques pàgines del llibre (Duchamp no va ser, volgudament, gaire prolífic) m'ha format una opinió més sòlida del que representa ser artista enguany, abandonant, potser, vells prejudicis provinents de concepcions antiquades de l'Estètica i de l'Art.

Citem un fragment d'una carta de l'any 1952 que Duchamp va dirigir a Jean Crotti, un pintor francès, segon marit de sa germana. Crotti li demana a son cunyat opinió sobre la seva obra. I la resposta, recollida en aquesta carta és:

<<Me pides opinión sobre tu obra, mi querido Jean. Es difícil decirlo en pocas palabras, sobre todo para mí, que no tengo ninguna fe -de tipo religioso- en la actividad artística como valor social.

<<Los artistas de todos los tiempos son como jugadores de Montecarlo, y la lotería ciega hace sobresalir a los unos y arruina a los otros. A mi parecer, ni los ganadores ni los perdedores merecen que uno se ocupe de ellos. Es un buen negocio personal para el ganador y uno malo para el perdedor.

<<No creo en la pintura en sí. Todo cuadro está hecho no por el pintor sino por los que lo miran y le conceden sus favores; dicho de otro modo, no existe pintor que se conozca a sí mismo o sepa lo que hace -no hay ningún signo externo que explique por qué un Fra Angélico y un Leonardo son igualmente "reconocidos".

<<Todo elllo no es más que un golpe de suerte. Los artistas que, en vida, han sabido hacer valer sus baratijas son excelentes vendedores, pero nada garantiza la inmortalidad de su obra. E incluso la posteridad es una hermosa cabrona que escamotea a unos y hace renacer a otros (El Greco), sin que nada le impida volver a cambiar de opinión cada 50 años.

(...)

<<No te hablaré de tu sinceridad porque ése es el lugar común más corriente y el menos válido. Todos los mentirosos, todos los bandidos son sinceros. La falta de sinceridad no existe. Los pícaros son sinceros, la malicia es la clave de su éxito, pero todo su ser está hecho de sinceridad maliciosa.

<<En dos palabras: haz menos autoanálisis y trabaja con placer sin preocuparte de las opiniones, la tuya o la de los demás.>>

No crec que pugui expressar-se més clarament. Un artista té sort o no en té. Juga a la la loteria.

I és el públic qui fa els quadres i no l'artista. L'artista no sap el que fa. No és representant de res.

Evidentment, Duchamp es refereix a la pintura. Però crec que això pot aplicar-se a qualsevol disciplina artística.

En algun lloc de la seva autobiografia Groucho Marx diu que per ser un artista reconegut, potser afortunat econòmicament parlant, no n'hi ha prou en tenir talent. També cal tenir sort. Quan això m'ho digui un individu que va amassar una autèntica fortuna (i que també la va perdre quan l'havia de perdre, concretament a la gran crisi del 29, per especulador), és més digne de creure. Però també és creïble si la font ve d'algú que, malgrat haver tingut talent, no ha tingut sort.

Evidentment, perquè et toqui la loteria cal jugar. Qui tingui més recursos, del tipus que siguin, tindrà més opcions a guanyar. Conec un cas d'un milionari que va comprar tota una sèrie de la loteria del "Niño", gastant una fortuna, i va guanyar. Si ets milionari encara ho seràs més.

Però no només recursos econòmics. Hi ha una àmplia gama de recursos, innats o adquirits, que poden afavorir que a un artista li "toqui la loteria".

El talent és un recurs. Però no és l'únic. I de vegades tampoc no és indispensable. Això estem acostumats a constatar-ho, dia rera dia, en els mitjans de comunicació, aparador dels artistes que han estat "seleccionats" per la loteria cega.

El "saber fer" és requeriment indispensable per a desenvolupar qualsevol ofici, exeptuant, en molts casos, el d'artista. No és, per tant, un recurs necessari perquè toqui la loteria.

Un altre recurs és tenir la virtut de saber què necessita el públic en una època determinada. Ara són molts els artistes que busquen la complicitat de l'audiència evadint-los dels problemes de la societat dels quals pocs n'estem exclosos. Aquests tenen més números perquè els toqui.

Però que cap artista guanyador es cregui que tot ha estat degut al seu geni. El divisme, gran mal entre artistes guanyadors, és un dels principals defectes que la societat tolera. Perquè és la societat qui, en certa mida, tria l'artista i ella l'ha de tolerar després sigui com sigui. La societat, al cap i a la fi, fa de mà innocent a l'hora de triar l'artista que ha de ser el seu "representant".

També estan tota la colla de representants, mànagers, programadors, tècnics de cultura, agents, etc.. Sí, tots ells també fan la seva tasca a l'hora de triar els artistes. Són els qui jutgen quins artistes guanyen i quins perden. I el seu selectiu principal és el negoci que podran fer a costa d'una artista i si, a més, aquest farà les delícies del públic per tal que puguin penjar-se la medalla.

Tampoc un artista perdedor ha de pensar que la societat no el valora prou o que no l'entén. O que el país on viu no funciona perquè no entén el seu art. Com a molt, l'artista perdedor ha de lamentar la seva mala sort en no ser guanyador. Res més.

Tot artista ha de continuar jugant, és clar, sabent que el nombre d'artistes a ser escollits, enguany, és molt nombrós. No hi ha hagut abans una altra època en la història que hagi produit tans artistes. Ara tothom ho pot ser. Els recursos estan a l'abast de tothom.

Però des d'aquest punt de vista, un es pregunta quin és el paper bàsic de l'artista en la societat. Una pregunta deixada a l'aire. Si més no la resposta podria estar davant de cent turistes en xancletes visitant "El Guernica" de Picasso. Evidentment, el sentit d'aquest quadre ja no és el mateix que suposadament li va donar l'autor.

Potser tan sols queda jugar a escacs. I entre jugada i jugada, per descansar la ment, donar una ullada irònica, distant, freda i despreocupada a tot plegat.

O potser continuar "creant" i intentar, si es vol, vendre aquestes creacions de la millor manera possible per tal de no perdre gaire en la inversió. Això sí, treballant amb plaer i despreocupat de les opinions pròpies i dels altres, tal i com recomana Duchamp al seu cunyat.

Aleshores, des d'aquesta concepció de Duchamp, és possible que s'entengui millor tot això:

No cal dir els títols. Estan en qualsevol enciclopèdia de l'art del segle XX. Aquests objectes, accions, conceptes artístics, readymades o com ho vulgueu dir formen part de la Història de l'Art Universal. Sembla irònic, oi?

*

La balada de l'onze de setembre

Quan la nit de l'onze de setembre del 2001 vaig apagar la televisió després d'haver vist un cop i un altre els dos avions estavellant-se contra les Torres Bessones de Nova York i com aquestes s'ensorraven, vaig tenir una amarga sensació. Em vaig sentir paranoic en sospitar que darrera aquell atemptat hi havia algú més que un grup terrorista islàmic. Que tot allò havia sigut una de les més perverses trames mai no executades en tota la història.

Potser era un intent de contrarestar la única font d'informació que se m'oferia, la de la televisió occidental.

Des d'un punt de vista racional no podia ni puc conèixer la trama de res. No sabem més davant una única versió dels fets. Ens manquen altres fonts d'informació, altres perspectives. No sabem si allò ho va provocar en George Bush i tot l'aparell que el sostenia o bé una mena de líder dels talibans que s'anomenava Osama Bin Laden. O bé el segon amb el consentiment del primer. O bé si es podria haver evitat i no es va fer. O si se sabia que es cometrien els atemptats i es va deixar que es cometessin -com a Pearl Harbor, que se sabia que seria bombardejat pels japonesos. 

A l'època de l'imperi Romà, Neró va ser testimoni d'un gran incendi a Roma. Va ser el juliol l'any 64 després de Crist. Avui encara no podem saber si aquell incendi va ser un accident o si el va provocar Neró per reconstruir la ciutat segons els seus criteris. Uns historiadors diuen una cosa. I d'altres una altra absolutament diferent, contrària en actitud a la primera. Uns diuen que mentre les flames cremaven Roma ell estava cantant i tocant la lira. D'altres que estava en una ciutat més o menys allunyada i que, en assabentar-se de l'accident, va anar corrents a Roma per fer-se càrrec de la ciutat i va aportar diners del tresor de l'imperi per intentar aturar la catàstrofe.

Mai no podrà saber-se la trama real dels fets, ni la de Roma el juliol del 64, ni la de de Nova York el setembre del 2001. La informació ens és del tot inaccessible, perquè o bé és imparcial o bé està manipulada. Per tant, tot plegat esdevé una odissea entre les transferències de pensaments d'uns pocs individus que creuen tenir el control del destí de la humanitat.

Ni podem jutjar si Neró va ser tan dèspota com una part de la història ens l'ha presentat. En algunes fonts es diu que durant els primers anys del seu lideratge suprem tenia la intenció d'alliberar els pobres i els lliberts de la opressió. Tot i saber, per altres fonts, que va matar la seva pròpia mare, era malgastador i va ser un sanguinari perseguidor de cristians.

Sigui pels motius que sigui (Neró per buscar un culpable a l'incendi de Roma, Bush per netejar la seva imatge del país que representa davant del món) les víctimes sempre seran les mateixes: la gran massa de població que no se li permet d'entrar en el reduït cercle d'aquells que tramen la història, quedant en la ignorància i, en molts casos, en la pobresa perquè el reduït cercle elitista pugui existir ostentosament.

Sempre són les mateixes víctimes, que després, però, es tornen opressores. Aquesta és la dualitat: oprimits i opressors. I els uns es transmuten en els altres. Successivament.

Després de conèixer la notícia, el passat dia 1 de maig del 2011, que les forces de l'exercit dels E.E.U.U van prendre i matar Bin Laden, torno a rememorar aquell 11 de setembre del 2011. I el pensament paranoic: Bin Laden és un invent de les forces governamentals i administratives dels E.E.U.U. per poder justificar una intervenció a Afganistan. Per justificar, a gran escala, el negoci de les armes.

Tant és: sempre hi ha un punt d'inflexió. Sempre queda el recurs de prendre distància. Adoptar una actitud escèptica. I en aquest cas, tornem al mateix: qui em pot demostrar que Bin Laden estava viu? Qui em pot dir que està mort? És un invent? Ha existit mai? És un personatge creat per la CIA per justificar qualsevol atac armamentístic a l'Afganistan, a l'Irak, a Líbia...

L'escèptic dirà que no l'importa en absolut.

Sigui com sigui, un sempre pren posició. L'escepticisme absolut demana una manera de ser determinada. I el meu caràcter m'obliga a prendre posició. I arribo a la conclusió que quelcom inaccessible trama fins al punt d'anular tot escepticisme, tota possible dualitat. Quelcom es vol imposar com a única font possible de veritat. La informació perversament dirigida és l'instrument d'aquest poder anònim, grandiós, pervers. Un sol poder. Una única veritat fidedigne.

Hi ha un sol, poder, però? No. N'hi ha un que és, indiscutiblement, suprem. El poder de la Natura contra tot. Contra ella mateixa. Com el matricidi de Neró.

*

Aquest poema el vaig escriure aquell 11 de setembre. Just després d'haver apagat el televisor...

LA BALADA DE L'ONZE DE SETEMBRE

"Es, por supuesto, la claudicación de la inteligencia

lo que hace revivir en nosotros la querencia

del rebaño o de la jauría."

J. A. Marina

"algú em pot dir com se fa

sense molestar?

E. Casasses

"Per Déu la i la Bandera,
no m'ho puc pas creure!
Emmudeixo davant uns fets
sense precedents en la història
de la humana humanitat."

Ara
que tothom calli i escolti
i guardi les opinions
per a l'estona de la cervesa.
Hom té l'avidesa de la informació,
i és així és com ha de ser.
Per això la Mare Pàtria
(si és que és avinent
tal denominació)
l'anirà facilitat
dosificada i a pleret.

"Ràpid, consellers,
escriviu-me un bon discurs,
que el poble no em pot veure
callat i esmaperdut."

Mentrestant,
un i altre cop
les mateixes imatges.
Cal explotar al màxim
la tràgica notícia.
"Nosaltres", diuen,
"de les pedres en fem or;
volíeu acció,
gent benestant:
heu-la aquí, doncs."

"Consellers, diplomàtics,
per les Barres i Estrelles,
voleu fer el fotut favor
de passar-me un guió escrit?"

Aviat apareixen,
com cargols sota la pluja,
els primers a condoldre's.
La por fa estralls
arreu el planeta.

"Oh, súbdits!
Així és com m'agrada,
que ploreu per Mi
i per la afectada Nació.
Mes: és això
el que he de dir?

I un cop. I un altre.
I deu. I vint.
I trenta cops
les imatges a la tele.
Cal fer ben palès
que aquesta tragèdia
és gairebé
de còsmica magnitud.
Cal que les imatges
quedin ben impreses
en la memòria de tothom.

"Qui s'atreveix a dir
que perdo els estreps?
(Malgrat tot, ai las,
què feliços que eren
aquells dies en què presidia
un equip de beisbol
i no aquesta Gloriosa Potència
escollida pel Destí.
Déu salvi Amèrica!
Ja parlo, ja parlo.
Glòria!"

Comencen a guardar-se
minuts de silenci per arreu
i es deixa sentir
algun que altre plany
o discurs d'afectació.
Així és com ha de ser.
I els corresponsals
es permeten d'opinar
tot mostrant -i per què no?-
llur rostre humà.

"Més val que surtis
amb cara d'espant,
vell xaruc palestí!
(Pels cinc costats del Pentàgon!
Quina manera de vestir-te!)
I tu, maleït rus,
que de cinturó negre presumeixes,
ja pots començar a lamentar
aquesta ferotge calúmnia
si és que no vols rebre
altes dosis de barró."

Les conjectures són nombroses.
S'ha de mantenir, però,
una opinió unificada:
això és un crim
contra la sencera humanitat.
I cal observar la història
des d'una sola perspectiva
o bé gratar-la a consciència
bo i cercant antecedents
de cara a una possible acció.

"Consellers!"

Amb aquesta
ja en comptem quaranta
les vegades que a la televisió...
Encara podria quedar
algun escèptic infidel.
Els incrèduls ja són
carn de laboratori.

"Va, aprofiteu:
justifiqueu els vostres actes.
M'has sentit, petit J. M.,
marioneta espanyola?
(On deuen viure
aquests espanyols?
Al sud o al nord?)
I tu, rus putiner?
M'has sentir?
Au, va,
aprofita per a justificar
les teves accions al Càucas.
Aprofiteu-vos-en, poble escollit
de l'estrella de sis puntes
(que ningú no em parli
de cinc o de dos,
malgrat que jo, ara mateix,
ho hagi fet sense adonar-me'n.)"

Les xifres de morts...
Els directors de diari
es freguen les mans.
I els de les cadenes
de televisió. Tothom
pot fer el seu agost
-o setembre, més ben dit!
Es vendran samarretes
i es filmaran pel·lícules
d'alt pressupost.

"No saben el que fan",
diuen encara
els tendres manipulats.
"Però ho fan",
contesten els gats vells
que poden galejar
de vint-i-cinc mil hores
de vol televisiu.
També hi ha algun
innocent botiguer
que es pregunta qui pagarà
aquesta trencadissa.
Però, per damunt de tot,
ara més que mai sovintegen
els especialistes en Amèrica
i en estratègia militar.

"Pels Cinquanta Un Estats
de la Nació Americana!
Em voleu dir
per què trigueu tant?
Veniu tots cap a mi,
que us finançaré
la vostra insignificant
lluita antiterrorista!"

Als planys i a les pregàries
s'afegeixen les detencions
puix a la fi apareixen
els primers sospitosos.
Apressa saber
qui és el dolent
i les hipòtesis ja són
més aviat absurdes.
Només un exemple:
dos i cinc són set:
està més que clar:
això és l'Apocalipsi.
Set és quatre i tres:
els elements i... la Trinitat.

I un altre cop més
les imatges a la tele.
Déu salvi Amèrica!

"Què, consellers?
El temps passa,
el poble em reclama.
Però paciència, paciència.
La complicitat
entre els grans inversors
i els alts comandaments
d'aquest exèrcit gloriós
ha de ser absoluta.
Quina culpa en tenen
els pobres consellers?
M'agradaria de saber
què hagués fet en el meu lloc
aquell promotor de fel·lanòmanes.
Oh pare meu
i besavi de la Nació:
tu sí que en sabies!"

El nombre de sospitosos
es va reduint.
Ja tothom parla
d'un sol cordur.

"Tu,
rata-fastigosa-del-desert!
Ho pagaràs ben car,
a fe de Déu que sí.
Aconseguirem demostrar
que has estat tu
l'autor d'aquesta humiliació.
Qui et penses que ets?
Per ventura no saps
amb qui te la jugues?
He de parlar, oh Déu!
Moveu-me els fils,
monstres de les finances
i alts càrrecs militars.
No us adoneu
que Jo represento
la Nació sencera
i que si no fos així
no em podria merèixer?"

Les pèrdues ja es valoren
en centenars de mils de bilions.
Baixen les borses
i les companyies aèries
treuen foc pels queixals.
"És un crim, és un crim".
Ho han aconseguit:
ja tothom pensa igual
i creu que les pèrdues
són irreversibles.
Qui funciona per sí sol
ha estat emmudit a cops
de censura democràtica.

"Voleu veure com resolc
aquest fatal assumpte?
Ho voleu veure,
líders dels països conquerits
per la nostra eminent i subtil
estratègia coca-colesca?"

Ha arribat el moment
(sens dubte sublim)
esperat per, almenys,
una tercera part de la humanitat:
parlarà el President
per calmar els ànims
de la població mundial
i elevar la moral
a l'alçada de les pèrdues.

"Oh primera dama:
cerca'm la corbata
(tot plegat m'ha sorprès
ben desprevingut)
més bonica i elegant,
que mostri amb claredat
el Meu patriotisme sincer.
També el barret de cowboy,
que a tú m'encomano,
Texas del meu cor.
Prepareu-vos a sentir
les paraules de qui us salvarà.
Em vull mostrar ben ferm,
i sense cap deix de feblesa):
Això ha estat un atemptat
contra Mi i contra la Nació.
Jo duré el món sencer
a la victòria final.
El món sencer!
L'autor d'aquest crim
odia la nostra llibertat
i no podrà escapar-se'n
de l'Americana Perspicàcia.
Som els més fots
i ens venjarem... vull dir
farem justícia
(consellers:
us demanaria que escriguéssiu
amb lletres més grosses
que a Mi la lectura
no se'm dóna gaire bé.)
He de fer una crida
a tota la humanitat
per demanar calma absoluta
i avisar a tot bon americà
que hi haurà guerra,
la guerra cobejada
des del punt de vista
del Sublim Vencedor.
Wanted, wanted!
Viu o mort!
Recompensa!
Déu salvi Amèrica!"

I així és
com tots els qui creuen
que caldria reflexionar
a l'entorn del succés
(ja convertit
en un dels més significatius
de la Història Universal)
i qüestionar-se, un cop més,
les gens sòlides
estructures d'occident,
apagant el televisor
es fiquen al llit
amb l'amarg regust de saber
que després de tants segles
de civilitzacions i cultures,
de tractats filosòfics,
de sublims obres d'art,
i de màgics enginys,
la humanitat ha arribat
al zenit de la ridiculesa
i que el teatre del món,
tant podrit com està,
romandrà per sempre

dividit en dos bàndols.
I la gran majoria,
-els ben dominats,
necessiten plorar
damunt la bandera
reclamant venjança
contra qui ha ferit
llur orgull patriòtic
o, si més no, pro-americà.

*

El disc "D'aquí, d'allà i de més enllà"

Ara fa deu anys que vaig publicar el meu primer disc D'aquí, d'allà i de més enllà. I per celebrar-ho i com que està ja esgotat i no pot aconseguir-se enlloc, el vull oferir a tothom qui vulgui a Internet.

Al marge dels possibles encerts del disc, cal reconèixer que està ple d'errors, tant d'interpretació com de producció. Ara no hagués publicat un disc d'aquestes característiques. Fa deu anys era un neòfit. No vaig tenir ningú que m'ajudés en la producció. I, a més, el disc el vaig enregistrar en dos dies. Mesos després, just abans de publicar-lo, vaig regravar dos temes que no m'havien fet el pes quan els vaig enregistrar per primera vegada.

Tanmateix, és el meu primer disc i li tinc cert afecte, si és que se li pot tenir afecte a un disc. També li tinc afecte a en Macario Santamaría, director de la discogràfica Tecnosaga, que va dipositar la confiança en mi a l'hora de publicar-lo i va apostar per ell. Fa deu anys encara podies publicar un CD no comercial sense haver de pagar les despeses d'edició, sense comptar les d'estudi, disseny, etc. Això ja duraria poc temps. Afecte pel qui va ser l'enginyer de so, en Quim Soler, en el petit estudi del Centre Artesà de Gràcia, sense ordinadors de cap mena. Afecte per en Víctor Estrada, ara un prestigiós thereminista, que em va transferir la còpia de DAT (què és això?) a CD. Afecte per en Sedo Garcia, el luthier que em va construir la viola de roda amb la qual vaig gravar el disc. I també afecte per en Sincoco (el nom real no el podem posar de manifest aquí), que va fer el disseny de la coberta, sense disposar, la veritat, de gaire material: ni de bones fotografies ni de bones idees per part meva. La portada antiga era aquesta:

El disc contenia un llibret amb una explicació històrica i organològica de la viola de roda en català i en castellà. En l'escrit també hi havia errors. Per exemple: vaig escriure Jesus Raoliz enlloc de Jesús Reolid, nom del gran constructor de violes de roda i altres instruments de corda (des d'aquí li demano disculpes). Però, segons crec, fins aleshores no s'havia fet mai un disc que on hom pogués informar-se del que és una viola de roda i com sona en estat pur.

Ja sé que no té gaire importància, però com a curiositat cal dir que D'aquí d'allà i de més enllà és el primer disc de viola de roda sola de la història de la humanitat. Sempre fa il·lusió pensar que has fet una cosa per primera vegada, encara que no sigui gaire important pel progrés de la humanitat. Quan l'any 1984 en Valentin Clastrier va publicar La vielle à roue de l'maginaire, establint les bases del que és la viola de roda contemporània, en un tema es va acompanyar de la guitarra. I en molts altres de la seva veu. Per tant, no va ser aquest el primer disc de viola de roda sola. La vielle a roue de l'imaginaire, per cert, és d'una qualitat musical innegable, i el repertori que s'hi ofereix és, per als qui ens dediquem a aquest instrument en la seva vessant contemporània, un veritable suplici interpretatiu degut a la dificultat tècnica.

La versió que ara entrego està revisada i millorada, si bé algun error ha estat impossible de solucionar. Tanmateix, deu n'hi do els que he pogut arreglar. L'he remasteritzat i equalitzat de nou. He tret un tema, "Die Rommelpot", ja que, al meu parer, no ofereix cap mena d'interès. I els dos blocs de "Quan l'univers sencer estava concentrat en un punt" han quedat reunits en un sol bloc o "track". Malgrat aquesta restructuració, el disc manté la mateixa filosofia d'anar intercalant un tema meu amb un de tradicional d'arreu d'Europa (sobretot de Romania i Bulgària, que en aquella època era un gran amant de les músiques d'aquests països).

També, amb el permís de Sincoco he canviat la portada, que ha quedat en aquesta, molt més simple:

El disc el podeu escoltar aquí:

I el podeu descarregar aquí. Espero que us agradi. La veritat és que ara està molt millor.

*

Flowers

Oh beautiful flower.
You were glowing like a queen in this world till yesterday...
And today you are lying on the ground…
When I see your plight, I am sure that success is not permanent in this world…

N. Kumaran Asan (1873-1924). Veenapoovu (1907) – “A fallen flower” – First Stanza

*